Per Marta Miquel
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
A Corunya, maig 2010
Foto: Taoist Tai Chi Belgium
Durant la darrera Setmana Santa, vaig estar pelegrinant uns dies pels camins que porten a Santiago de Compostel·la, i ja bastant avançat el recorregut em vaig trobar un matrimoni amb el qual vaig tenir una conversa molt interessant. La veritat és que quan un està de vacances o en un espai que no és el de sempre i no hi és per obligació, les relacions amb la gent que et trobes són molt diferents de les habituals. Són encontres gratuïts, en què comparteixes allò que sorgeix en el moment sense esperar-ne res a canvi.
Doncs bé, amb aquest matrimoni comentàvem precisament això: que complicades que són les relacions quan ens deixem portar pels interessos personals, i que entranyables que poden arribar a ser quan neixen de la gratuïtat.
Aquesta parella, d’edat avançada, no era la primera vegada que es posava en camí i constatava, després de contemplar i compartir amb qui s’havien anat trobant, que l’ésser humà necessita urgentment aprendre a establir llaços fora del paradigma mercantil, al marge de l’oferta i la demanda, on tot té un preu i de tot se n’espera un resultat rendible.
En la nostra societat estem acostumats a donar, com a màxim, a canvi de rebre almenys tant com hem donat, però en les relacions personals això no funciona així; si més no en aquelles que anomenem d’amistat i sobre les quals anem recolzant la nostra vida. Els vincles humans no estan cenyits a un contracte, ni poden existir en funció d’un joc de rol en què es creen situacions fictícies a través de les quals es poden arribar a manipular les accions dels personatges.
Els lligams afectius que tant anhelem, i que a vegades no som capaços d’establir, necessiten uns pilars sòlids com és, per exemple, el de la gratuïtat. Tot allò que neix a canvi de res està exempt d’exigències i d’egoismes, i té la força suficient per a donar sentit a les dificultats que es vagin interposant en la construcció d’aquests llaços. Però per a ser gratuït amb els altres cal estar content amb un mateix.
Massa sovint –passejant, al metro, o entre els companys de la feina– percebem rostres descontents, mirades porugues o posats que reflecteixen desencís o indiferència davant la pròpia vida. La mort, una malaltia, una crisi, o allò més profund de la persona que a vegades ni un mateix no s’atreveix a mirar, fan sorgir en l’ésser humà sentiments que són difícils de gestionar i transformar, però que no poden ser la base de les relacions. Si fos així, probablement acabaríem exigint a l’altre allò que nosaltres necessitem, i l’amistat esdevindria tarada.
Estar content amb un mateix implica acceptar la pròpia vida com un do i alegrar-se’n, o és que potser seria millor no haver-lo rebut? Quantes coses ens hauríem perdut! Si volem fer un balanç és important que primer prenguem consciència del regal que tenim a les mans, després, i només després, podrem posar damunt la balança tot allò que ens fa patir i tot allò que ens omple de goig, i segurament n’obtindrem un bon resultat. Si és des d’aquesta tessitura que establim les relacions amb els altres, l’entramat humà dins les famílies, entre els veïns, a les empreses i en la societat en general serà molt més fort i ric.
De fet, si ens parem a pensar, segur que coneixem moltes institucions que funcionen, amb molt bons resultats, gràcies al lliurament gratuït i voluntari de centenars de persones. Si projectes a favor dels més necessitats, com ara la lluita contra la violència intrafamiliar, l’acollida a les persones immigrants, l’acompanyament de la gent gran o el suport a una població després d’un desastre climatològic, es poden dur a terme així, no dubtem que les relacions més personals també es veuran gratament beneficiades si a la base som capaços de posar-hi una bona dosi de gratuïtat.