La queixa és un d’aquells hàbits tan estesos en les relacions humanes
que gairebé ja ningú s’atura a pensar què significa o què ens està dient. Encara més en temps de crisi com els que vivim, la queixa està “a l’ordre del dia” a tot arreu, i no només en les conversacions quotidianes, sinó també a un nivell més social, ciutadà, com a expressió d’un descontent amb la manera en que estan organitzades les nostres societats o l’actuació d’alguns dels seus actors amb més poder i influència.
Amb el propòsit d’aprofundir en el significat de la queixa, així com d’assenyalar la necessitat de avançar cap a la proposta, l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral va realitzar el passat dijous 15 de març el 203 Sopar Hora Europea, amb la participació de tres interessants ponents.
La trobada va començar amb la intervenció d’en Martí Olivella i Solé, director de NOVA – Innovació social, socialment reconegut per haver estat un dels primers objectors de consciència durant els últims anys de la dictadura franquista i també per la seva implicació en el moviment dels autoanomenats “indignats”.
En la seva presentació en Martí va dir que fer una queixa suposa, almenys, quatre moments o fases: 1.- l’objecció; 2.- el risc; 3.- l’alternativa i 4.- la crisi. Sobre l’objecció, el ponent va dir que es tracta de definir detalladament allò que es vol criticar i dir “prou”. No es tracta d’una “pataleta” –va precisar– sinó d’un rebuig assenyat, clar, fonamentat. En relació al segon moment, en Martí va indicar que es tracta de fer alguna cosa que expressi el propi compromís per canviar la situació criticada. Aquest compromís, va explicar, dependrà de les creences, la sensibilitat, les possibilitats i les opcions de cadascú; així, algunes persones optaran per fer un voluntariat; d’altres, per la desobediència civil; altres, per la militància, etc. Fins i tot hi haurà alguns que arriscaran fins la vida per transformar allò en el que creuen.
El tercer element, l’alternativa, es clau segons va sostenir en Martí, ja que si no hi és, serà molt difícil que es produeixi el canvi desitjat. Cal visualitzar un horitzó de futur, més enllà de la mera queixa. Cal mostrar el nord cap el qual avançar i el camí pel qual s’ha d’anar. En relació a l’última fase d’aquest procés, la crisi, el ponent va sostenir que és inevitable i necessària, ja que d’alguna manera tot canvi suposa trencar unes coses per construir d’altres, es a dir, es tracta d’un petit terratrèmol que possibilita la transformació.
La segona ponència de la nit va estar a càrrec de la Psicòloga i Doctora en Comunicació, Leticia Soberón, qui va parlar des d’una perspectiva més centrada en la persona individual. En primer lloc, la ponent va dir que sovint la queixa pot convertir-se en una rutina de comunicació tancada i repetitiva en la qual, qui l’utilitza juga a fer el rol de víctima (“pobre de mí”) per cobrir unes necessitats estèrils, com ara la gana de reconeixement, l’evitació de la intimitat o l’afany de poder. En aquest sentit, va dir que la queixa pot ser símptoma del que A. Rubio anomenaria una “malaltia del ser”, ja que manifesta la no acceptació de la pròpia persona ni del món en que ens ha tocat viure.
Eixamplant el punt d’anàlisi fins una perspectiva social, Soberón va dir que avui dia, en el marc de la societat líquida en que vivim (Bauman, 1999) hem d’aprendre i incorporar tres habilitats. En primer lloc l’habilitat de “surfear”, és a dir, flexibilitat i capacitat d’adaptació per sortejar els canvis que es van succeint en diferents dimensions socials. Va precisar que la rigidesa ja no ens serveix i que si ens movem l’entorn líquid adquireix consistència. En segon lloc, la ponent va suggerir que hem d’aprendre a funcionar amb la “dinàmica del sis”. Aquesta forma de funcionament fa referència a una actitud vital que barreja la forma circular d’aquest número, (com a metàfora de qui està tancat en sí mateix) i la “cueta” cap amunt, com a indicador de l’interès i preocupació per allò que està fora de cadascun. Aquesta dinàmica –va explicar Soberón– es fonamenta en la solidaritat. En tercer i últim lloc Leticia Soberón va suggerir anar cap a la “dinàmica de la red” o de la “llibertat social”; això vol dir, segons va explicar, incorporar una lògica comunitarista des de la qual plantejar fites compartides, la qual cosa només és possible si s’estableix una comunicació significativa, un llenguatge comú.
L’última ponència de la nit va recaure en la Síndica de Greuges de Barcelona, Ma. Assumpció Vila i Planas, qui va començar afirmant que, amb els seu 1 milió 600 persones, Barcelona és una ciutat molt complexa, ja que suposa una densitat poblacional molt alta (de 15.817 persones per quilòmetre quadrat), per tant, una convivència ciutadana igualment “densa” que pot generar moltes queixes, gran part de les quals passen per aquesta entitat.
La ponent va començar la seva presentació indicant que el rol de la sindicatura és “fer costat” a tots els habitants permanents i esporàdics de la ciutat, en la seva qualitat de “ciutadans”, així com proposar solucions equitatives en la resolució de conflictes, tot i que els seus suggeriments no són vinculants per les administracions. Va indicar també que les queixes poden ser presentades per qualsevol persona que visqui o estigui de pas per la ciutat i poden referir-se a una multiplicitat de temes, com per exemple seguretat, sanitat, ensenyament, esports, habitatge, serveis socials, tributs, civisme, entre molts altres. La ponent va precisar que aquestes queixes o reclamacions poden ser plantejades per diferents vies a l’entitat i que en tots els casos, l’atenció que aquesta dóna és sempre “personal, reservada i gratuïta”.
Com a elements clau de la tasca de la sindicatura, Ma. Assumpció Vila va assenyalar l’escolta i la informació, i com a procediment d’actuació, va dir que un cop es reben les reclamacions, es fa una investigació i valoració dels fets, per tal d’establir la legitimitat dels plantejaments i posteriorment elaborar una advertència, una recomanació o un suggeriment que després es remet a l’alcaldia.
Per finalitzar la seva presentació, la ponent va dir que malgrat el caràcter no vinculant de les recomanacions que fa la sindicatura, moltes vegades aquestes han acabat impulsant la modificació de disposicions municipals, lleis o bé, serveixen per iniciar processos davant del “Defensor del pueblo”.
Durant el torn de paraules de la trobada van sorgir una sèrie d’opinions en diferents direccions. Des d’un enfocament centrat en les relacions interpersonals es va parlar de la necessitat d’educar i aprendre habilitats de comunicació que ens permetin expressar la queixa sense agredir. En aquesta línia, en Martí Olivella va comentar que davant del situacions que ens molesten, és convenient utilitzar la comunicació empàtica, que es fonamenta en tres passos: 1.- descriure els fets sense jutjar; 2.- expressar quin sentiments em provoquen aquests fets, i 3.- formular una petició realista de canvi a la persona que ha realitzat el comportament que ens molesta.
Una altre assistent va recordar que sovint les queixes són expressió d’una frustració acumulada que necessita sortir, per tal d’evitar posteriors explosions d’ira (que poden ser molt més greus) o fins i tot problemes físics o psicològics de les persones que tenen aquests sentiments.
Des de una vessant més social i en referència a la crisi que actualment afecta a gran part del planeta, es va plantejar que “no es poden resoldre els problemes des de la mateixa lògica que els va crear”, per la qual cosa cal un canvi de mirada, un desplaçament. I moltes vegades, fer-ho suposa posar llum sobre les coses, i la llum fa aparèixer les ombres, allò que no funciona bé o que no ens agrada. En aquest punt, es va comentar, hem de ser capaços d’harmonitzar les nostres diferències i d’identificar les nostres coincidències per tal d’avançar cap a la solució d’aquelles coses que ens molesten i indignen i de les quals sorgeixen les queixes que es van tractar en aquesta trobada.
Rodrigo Prieto i Drouillas