Per Javier Bustamante i Enriquez
Poeta
Barcelona, novembre 2011
Foto: J. G. Rodríguez
Des de la finestra veig un arbre, fa anys que viu aquí. Avui l’observo. De sobte trobo moltes similituds entre ell i jo. Certament són semblances en l’aspecte òntic, existencial, ja que també hi ha moltes diferències.
Recordo quan vaig presenciar com tallaven uns arbres i la persona que ho feia em mostrava com es calculen els anys a través dels cercles dibuixats en el tronc. I no tan sols el nombre d’anys, sinó que també es podia saber si l’arbre havia passat èpoques de sequera, per quin costat rebia més llum o per on estava exposat al vent…, entre altres coses que no sé repetir de memòria. Aquest record ara em fa pensar en la meva pròpia història. A mesura que passen els anys, anem engrossint el nostre saber, les experiències, les vivències. Hi ha moments de la vida que creixem més i altres menys, sigui per factors interns o externs. I, encara que només som conscients d’algunes coses, la resta estan aquí per sempre, com els cercles de l’arbre: des del primer fins al més extern, que forma l’escorça. No podem treure cap anella. Tampoc no podem anul·lar cap fet passat de la nostra biografia.
Encara que no es pot moure, l’arbre a la seva manera va fent camí. Va enfonsant les arrels terra endins i va estenent les branques en totes direccions per captar la llum que l’envolta. Aquesta és la seva manera de caminar per la vida.
Els éssers humans també ens arrelem, per dir-ho d’alguna manera. Naixem en el si d’un grup familiar, que al seu torn forma part d’un entorn cultural més ampli. Aquest contacte amb altres persones i, per mitjà d’elles amb la societat, constitueix l’«humus» de què ens alimentem. Sobretot durant els anys d’infància i joventut. Després anem triant més autònomament allò que ens alimenta. No obstant això, els primers anys són determinants.
En el cas de l’arbre, aquestes arrels no es veuen, però hi són, sostenint-lo, donant-li estabilitat, absorbint els nutrients de la terra i aprofundint cada vegada més a la recerca d’aigua. Per a les persones, l’aportació cultural que ens dóna la societat també és vital: bevem, ens nodrim, ens assentem en els altres per a poder existir. Igual que l’arbre, no vivim «desenganxats» del que ens envolta, som una continuïtat existencial. Ens agermana, per dir-ho d’alguna manera, el sòl que compartim i que ens aporta els mateixos nutrients.
En el seu creixement, l’arbre va buscant la llum solar per realitzar la fotosíntesi. Aquest desenvolupament va creant la seva arquitectura. Les branques s’entrecreuen, eludeixen murs, s’inclinen, fan el necessari per a enfocar-se cap a la llum. Les fulles, per la seva banda, s’uneixen en aquesta tasca i estenen les seves palmes per rebre la quantitat d’energia solar necessària. Els éssers humans també requerim energia per a poder realitzar les nostres funcions vitals. Necessitem l’energia solar, l’energia que proporcionen els aliments, l’energia natural que transformem en altres energies com l’elèctrica o en productes que ens faciliten la vida quotidiana. Però, a més, necessitem un altre tipus d’energia. Aquesta que ens fa moure en una certa direcció vital i que es tradueix en sentiments i pensaments.
Es diu d’un arbre i s’aplica a altres realitats: «pels seus fruits el coneixereu». I, és veritat, els fruits i les flors ajuden a reconèixer un arbre. Les accions i, en general, la manera de fer i de desplegar-se, ens parla d’una persona. I, com passa amb tots els arbres, no hi ha dues persones iguals. Cadascuna dóna fruits diferents.
Continuant amb la saviesa popular, dos refranys rescaten el final d’un arbre. El primer sentencia: «De l’arbre caigut tothom en fa llenya», el qual pot llegir-se en el sentit que quan algú mor o cau en desgràcia –la que sigui–, hi ha qui s’aprofita de la situació. Una altra interpretació per a aquesta mateixa dita és que quan algú mor o se’n va, es treu profit de tot el que ha deixat. Es valora el que era i el que feia, i es treu benefici del que va ser i del llegat que va significar la seva existència. El segon refrany diu: «Només quan cau l’arbre podem saber-ne realment l’alçària». Aquest és molt directe. L’absència d’alguna persona ens ajuda a valorar-la, a comprendre fins on arribava.
Realment, la naturalesa és un llibre en què podem fer diverses i innombrables lectures. Podem, fins i tot, reflectir-nos-hi com en un mirall, descobrir-nos diferents i alhora iguals. No es requereix dominar cap llenguatge ocult ni ser científic en matèries de botànica, geologia, etc. Només cal deturar-se a contemplar, observar, dur l’atenció a la pell i a tots els sentits per a percebre el que ens està oferint la realitat.