Per Leticia Soberón Mainero
Psicòloga
Roma, febrer 2011
Foto: Gaelx
Dia 8 de març, festa de les dones. Celebració del que ja s’ha assolit –que és molt, allà on s’ha avançat!– i estímul per a assolir igualtat d’oportunitats en tants països on es tracta encara d’un somni; potser més de la meitat del món.
Tot i que sembli una obvietat, sento la necessitat d’expressar un reconeixement sincer a les innombrables dones que al llarg de la història i en els diversos àmbits de la societat han fet avançar de forma pràctica el reconeixement de la igual dignitat i dels drets d’ambdós sexes. Les treballadores que van demanar, pagant de vegades amb la vida, salaris justos, horaris a mesura humana, dret a la maternitat. Les activistes que van reclamar el dret a votar. Les revolucionàries que van recordar als seus companys que elles també eren subjectes de drets i deures. Les científiques i investigadores que per
primer cop van entrar a les universitats, aportant la seva intel·ligència i dedicació a l’avenç del coneixement. Les artistes, literates, poetesses, periodistes, tants cops incompreses, que han elevat la qualitat de vida de les seves societats. Les santes, místiques i teòlogues que van exercir la seva capacitat d’expressar-se sobre Déu en primera persona. Lletrades o ignorants, aristòcrates, burgeses i plebees que han impulsat la història cap endavant, i a les quals nosaltres, que avui podem simplement ser persones i exercir com a tals, devem tant perquè van obrir camí amb valentia on no n’hi havia. També molts homes, molts, han impulsat aquest treball esforçat i hi han donat suport. També a ells, gràcies.
Enmig d’un món ple de desigualtats, és immens el privilegi de viure en àmbits socials on ser dona o home ja no significa un problema. On un pot expressar-se lliurement segons les seves particularitats, en igualtat i reciprocitat. On una pren les seves decisions, exerceix com a líder; exerceix una autèntica coresponsabilitat amb els homes en el treball, la família i la vida social, política, econòmica. On pot establir amistats autèntiques i
igualitàries amb persones d’ambdós sexes. On la maternitat i la vida a la llar no són ni una obligació ni un estigma, sinó una meravellosa tasca de responsabilitat compartida.
Per això sorprèn que, justament en aquestes societats avançades, hi hagi dones que escullen ser objectes, com per a fer bonic, prestant-se a un atàvic joc de seduccions per suscitar enveges en les altres fèmines i atrapar el mascle, xifrant el propi valer en el seu aspecte i en la seva roba. Exerceixen una suposada llibertat que s’ofega poc després en la perillosa dinàmica del domini/submissió en la qual tots dos queden presos, i que no pocs cops degenera en maltractament. És clar que ens hem d’alegrar de l’atracció entre els sexes i de l’erotisme que comporta. El que desconcerta és que rebroti un reduccionisme antic, la dona-cosa que en la publicitat i en la vida es creia superada, després dels costos tan alts pagats per les llibertàries del moment. Em dol veure joves que retornen gustoses al terreny on el cos s’utilitza com a moneda de canvi en una trista lluita de poders en què no hi ha relació humana, sinó comerç. Un cos exaltat i idolatrat, però paradoxalment retallat i recosit com si fos de plàstic o de fusta en innombrables modificacions quirúrgiques per a adaptar-lo sense descans al model estàndard de bellesa, per seguir agradant i agradant-se fins a semblar màscares sense edat en comptes de rostres. I això… en nom de la llibertat!
Sí, ja ho sé que ser lliure és justament això: poder escollir. Però l’elecció de ser esclaves –de la moda, dels prejudicis, de l’home de torn, com de qualsevol droga– es realitza una sola vegada, perquè amb aquest pas s’estrangula progressivament el marge d’autodeterminació. Massa dramatisme davant del que molts consideren un pas endavant en la promoció de la dona? Més aviat semblaria una nova forma del que Eric Fromm va denominar «la por de la llibertat». Per això avui voldria brindar per l’extraordinària possibilitat que tenim de ser lliures i coresponsables amb els nostres germans, com a autèntiques interlocutores, intel·ligents, lliures, capaces d’estimar en igualtat de dignitats i amb les nostres específiques particularitats, per fer avançar les societats de manera que no hi hagi ningú a qui es negui la qualitat de persona per haver nascut dona.