Per Rodrigo Prieto
Màster en psicologia social
Barcelona, febrer 2011
Foto: Ajlaseu
En la Catalunya de començaments del segle XXI, enmig de la primera gran crisi econòmica del mil·lenni, els professionals de l’educació observen amb preocupació que a molts dels seus alumnes els espera un futur gens engrescador, tant per les condicions macroeconòmiques actuals, com per la seva manca de preparació per a integrar-se en un món laboral cada vegada més exigent.
Què es pot fer per a revertir aquest situació?, quins elements s’han d’afegir, modificar o treure dels programes formatius per a donar millors eines als alumnes?, quines aliances s’haurien d’establir per a afavorir la incorporació dels joves al món laboral?, quines polítiques s’han de proposar des de l’administració per a contribuir en aquesta línia?
Amb el propòsit d’oferir un espai de debat sobre aquests temes, la Comissió d’Educació de la Coordinadora Catalana de Fundacions (CCF) va realitzar a finals de gener la taula rodona «Educació i món laboral».
Hi van participar cinc ponents amb perfils força diferents, per fer una anàlisi prou matisada des de la perspectiva dels múltiples actors implicats.
El primer lloc va parlar Ramon Grau, director general de Sigma Gestión Universitaria, que va sostenir que els treballadors del futur hauran de respondre a una sèrie de necessitats que els marcarà el mercat laboral, com ara, l’especialització temàtica, l’obertura al canvi com a resultat de la globalització, la innovació i flexibilització en la realització de la seva tasca i la formació contínua.
Tot seguit, Lluís Grande, sotsdirector general d’Atenció a les Persones de l’Institut Català d’Assistència i Serveis Socials (ICASS), va parlar sobre quines competències haurien de tenir els alumnes en el futur. Va dir que els treballadors, a més de tenir coneixements concrets sobre els seus àmbits de treball, hauran de tenir una sèrie de competències transversals que es poden dividir en tres grups: competències de diagnòstic, de relació i d’afrontament. Dins d’aquestes últimes, va remarcar les anomenades competències d’acció, com són la capacitat per a resoldre problemes, la de planificació i la d’organització del treball.
Seguint el fil d’aquest ponent, el tercer torn de paraula anà a càrrec del sociòleg investigador i director general de la Fundació Centre d’Iniciatives i Recerques Europees a la Mediterrània (CIREM), Oriol Homs, a qui es va plantejar la pregunta sobre les mancances dels programes actuals de formació.
Homs va assenyalar que els centres de formació hauran d’augmentar el nombre i la durada de les pràctiques en les empreses. Més concretament, el ponent va sostenir que caldrà reformular els programes dels cicles d’administració i de comerç, ja que els actuals no responen a les necessitats dels mercats futurs. Va precisar també que cal millorar l’orientació laboral dels joves i, finalment, va coincidir amb Ramon Grau a afirmar que s’haurà de reforçar la formació en idiomes i l’especialització en general.
Tot seguit va intervenir el sociòleg Lluís Sáez per parlar sobre les expectatives dels joves sobre el món laboral. Sáez afirmà que en funció de la seva actitud respecte al treball es poden definir quatre tipologies de joves: els «vocacionals», que tenen un alt nivell d’identificació amb el que fan (són el que fan, va dir), per tant, se senten realitzats en la seva feina, els quals, va explicar, constitueixen una minoria en l’actualitat; els «assimilats», que cerquen l’estabilitat i tenen un nivell d’identificació mitjà amb la seva feina. Són el grup majoritari entre els joves en edat laboral. Els «instrumentals», que tenen una motivació principalment econòmica davant del treball, per tant, no s’identifiquen gaire amb les empreses. Aquest grup –va explicar el ponent– busca les millors condicions laborals, però no està gens motivat amb la seva feina. Aquest és un grup en creixement. I, finalment, els joves «ni-ni», aquells que no estudien ni treballen i tenen una actitud de fugida del sistema. Són una minoria entre els joves, però és un grup en creixement.
A partir d’aquesta categorització el sociòleg va concloure que les actituds que estan en alça són aquelles «menys proclius al treball». Va dir que es pot afirmar que els joves d’avui volen feines amb bones condicions laborals, però sense responsabilitat; és a dir, volen ser funcionaris abans que emprenedors.
Finalment, el gerent del Consell Nacional de la Joventut, Jordi Escoda, va parlar sobre com perceben els joves d’avui el món laboral.
En la seva intervenció, Escoda va dir que el sistema educatiu actual reprodueix el fracàs i la inadaptació dels joves; per això –afirmà– els joves senten pànic quan han de fer el pas del sistema escolar al món laboral.
A més, va dir que en l’actualitat és el mercat qui determina el sistema educatiu, amb la qual cosa aquest es converteix en un camp del qual les empreses volen extreure els màxims beneficis possibles. Escoda va sostenir que darrerament es parla molt dels joves «ni-ni», però l’important és pensar per què n’hi ha tants, quins són els factors que possibiliten aquest fenomen.
Un cop acabades les intervencions dels ponents es va donar la paraula a les persones assistents, que plantejaren diferents temes relacionats amb les aportacions dels convidats.
Per una banda es va comentar la diferència entre les condicions socials del passat i les d’ara, de les quals es deduí que hi ha hagut molts canvis que fan que no es puguin comparar en aspectes com ara l’accés a l’educació, l’estabilitat dels llocs de treball i les condicions laborals dels treballadors.
També es va criticar la tendència dels programes educatius dels darrers anys a reduir les hores de formació en continguts de caire humanista o filosòfic per reforçar continguts més tècnics. En aquest sentit es va dir que la premissa desitjable hauria de ser «anar a més» i no restar continguts, ja que no s’ha d’oblidar que l’objectiu principal de l’educació és la formació integral de la persona i no solament la preparació de futurs treballadors.
La taula rodona va acabar amb breus intervencions dels cinc ponents, en les quals va quedar clar que el vincle entre l’educació i el món laboral és un tema molt ampli sobre el qual s’ha de continuar reflexionant i treballant per a passar –en algun moment– de la crítica o de l’explicitació dels problemes, a la proposició de solucions, que tanta falta fan.