Per Laura Muñoz
Psicòloga
Sevilla, novembre, 2011
Foto: D’aquella manera
En temps de crisi econòmica sembla que les mesures enfocades a millores socials i a la igualtat de drets de la ciutadania van quedant relegades a un segon pla o han estat, en gran part, eliminades de l’agenda política. Així, els últims mesos hem assistit a la reducció de la despesa –o inversió, segons com es miri– en matèria social. Les retallades sofertes en l’àmbit de les polítiques d’igualtat de gènere són només un exemple de la reducció dràstica de pressupost en aquest terreny.
La professora d’història i institucions econòmiques de la Universitat Pablo de Olavide de Sevilla, Lina Gálvez, alerta sobre els darrers retrocessos en matèria d’igualtat, esmentant-ne alguns exemples clars com la desaparició del Ministeri d’Igualtat i dels Instituts de la Dona de diverses comunitats autònomes, o l’eliminació dels pressupostos de l’Estat de les bonificacions per a l’ocupació de les dones i l’ampliació del permís de paternitat no transferible, de quinze dies a un mes, aprovat recentment.
En un terreny com el de les polítiques d’igualtat, que ha suposat tants anys d’esforç i en el qual s’havien assolit uns avenços tan clars i aplaudits al llarg dels últims anys, a què es deu que resulti tan gratuïta l’eliminació d’aquests avenços? Podem culpar-ne exclusivament la crisi econòmica?
Resulta paradoxal que, encara que temes com la conciliació o la violència masclista segueixin sent objecte de debat, i que la desigualtat en l’àmbit laboral resulti un fet demostrat i acceptat, actualment trobem la creença estesa que la igualtat –tan anhelada per les feministes de dècades anteriors– ja s’ha assolit i, per tant, la lluita per més avenços socials en aquest terreny hauria perdut el sentit. Soledad Pérez, directora de l’Institut Andalús de la Dona, assenyalava recentment el fet que cada vegada resulti més comú trobar opinions d’aquest tipus en els mitjans de comunicació i en la societat en general, sobretot per part de dones joves que –va sostenir– «van néixer amb la democràcia ja instaurada, que no han conegut la lluita per la igualtat de gènere i oportunitats des dels seus inicis en els últims vint anys, i que són fruit d’aquestes polítiques d’igualtat de gènere. No obstant això, no se senten identificades amb el feminisme o no reconeixen els progressos que s’han aconseguit, sinó que simplement ho atribueixen al pas del temps».
Aquesta creença que vivim en una societat paritària en la qual ja hi ha igualtat entre homes i dones, ha estat denominada «miratge d’igualtat». D’acord amb la sociòloga i antropòloga veneçolana, Evangelina García, aquest «miratge d’igualtat» es deu al fet que realitats com la presència de les dones en alguns espais públics on no era freqüent veure-les o dels quals estaven excloses, la legitimació a què ha arribat el tema de la igualtat en les agendes públiques, o els avenços assolits en la legislació, que afirma la igualtat en el pla dels drets, sovint poden arribar a confondre’s amb l’existència d’una igualtat real. Així mateix, la visible mobilització assolida per les dones en la defensa dels seus drets a escala global i la difusió mediàtica d’algunes situacions puntuals d’igualtat poden generar aquesta visió d’aparent igualtat, deguda al fet que hi ha «un fort retard de consciència que ens condueix a no percebre conscientment la distància entre la igualtat que creiem tenir, la que es predica en tots els discursos esmentats anteriorment i la desigualtat real».
A això hem d’afegir la visió per part de molts homes i dones del feminisme com l’extrem oposat del masclisme, és a dir, com la creença de la dona com a superior a l’home. Res més lluny de la realitat. Des dels seus començaments, el feminisme ha defensat la igualtat d’ambdós sexes. Més enllà de les diferències individuals, el feminisme defensa el principi d’igualtat de tracte i consideració en tots els àmbits de la vida d’una persona, tant pública com privada, amb independència del seu gènere.
Tot això, unit a les retallades que s’estan realitzant en matèria social, fa de les polítiques d’igualtat un objectiu privilegiat per a sofrir retrocessos. Partint d’un context en el qual comença a deslegitimar-se la lluita per la igualtat de gènere, no és estrany que amb l’arribada de les «vaques magres» resulti relativament fàcil retallar recursos en aquest sector.
Hem de recordar ara més que mai que, gràcies al treball i la lluita quotidiana d’homes i dones feministes al llarg del passat segle fins avui s’han aconseguit grans progressos que afavoreixen no sols la qualitat de vida de les dones, sinó la creació d’una societat més justa i democràtica. Les consecucions feministes enriqueixen les societats en les quals es produeixen, si considerem que una societat en la qual es defensa i aplica la igualtat de drets i oportunitats entre dones i homes serà més procliu a fomentar aquesta mateixa igualtat en matèria de diversitat religiosa, cultural, funcional, d’orientació sexual i un llarg etcètera. És per això que hem de valorar aquests avenços i evitar que es retrocedeixi en el que ja s’ha aconseguit. Perquè una societat que valora i defensa la igualtat és la millor garantia perquè la política avanci en el mateix sentit.