Per Jordi Cussó i Porredón
Economista
Barcelona, novembre 2011
Foto: CICR en español
El sociòleg català Dr. Salvador Giner afirma que una societat s’empobreix quan li manca la capacitat social de fer les coses sense demanar res a canvi. La persona només es pot realitzar com a adult responsable i conscient en la dimensió comunitària, quan «habita» en l’altruisme, en la generositat, en la solidaritat humana.
Els francesos entenen la persona voluntària com aquella que estima bé i que vol el bé, per a tot i tots els qui són a prop seu. Voler el bé de l’altre, no el meu bé, repeteixen, és dir: faig l’esforç de posar-me al lloc de l’altre, del que tinc al davant, per desvetllar les possibilitats reals d’aquella persona. En aquest article voldria esbrinar què és el que ens mou, als éssers humans, a voler el bé de l’altre, què fa que m’aboqui i em posi al servei d’altres persones.
El voluntariat es comença a viure en l’amistat, és a dir, en la instància primera de l’amor, la família, i l’entorn més proper dels amics. L’amor a l’amic, a la persona estimada, em fa voluntari, em fa ser benvolent. Ningú no em preguntarà si amb el meu espòs, germà, germana, fill o pares, faig de voluntari; tothom entendrà que simplement els estimo. Però, mirat des d’una perspectiva més àmplia, descobreixo que sóc voluntari perquè em lliuro a ells sense esperar res a canvi, simplement pel seu creixement personal. Després, quan aquest voluntariat es fa social, és a dir, surt de l’àmbit de la intimitat i s’exerceix amb tothom, esdevé solidaritat. Si és amb els més propers, la nostra acció l’anomenem amistat, quan l’exercim amb aquelles persones que formen part de la relació més perifèrica de la persona fins a arribar al desconegut, l’anomenem solidaritat.
Cal aturar-se, obrir els sentits i mirar sense presses la realitat per a constatar una evidència, no sempre fàcil de veure o reconèixer: que tot és do, tot ens ha estat donat, que no hem fet res per a assolir el que som, tot ens ha estat regalat.
Ningú no ha fet res per existir, i sense aquesta base no hauria pogut fer res: ni ser fill, ni germà, ni amic, ni estudiar o ser conferenciant, comercial, pare, mare; res de res. Existir és el verb principal, el que permet conjugar altres verbs; riure, plorar, estimar, treballar… I què hem fet per existir? Res, ens ha estat donat, sense ni tan sols demanar-ho. El fonament més bàsic on recolza el que sóc i el que visc, descobreixo que és do, pura gratuïtat.
Sóc gràcies als altres, sense els altres jo no puc ser res, ni existiria, ni tindria els coneixements, habilitats o recursos de què disposo. Si quan era petit m’haguessin deixat sol, m’hauria mort. Reconec que tot és acció generosa d’altres respecte a mi: pares, germans, avis, mestres, amics, fins i tot enemics. Sense els altres no em puc entendre, no sóc un ésser aïllat, que funciona independent dels altres. L’individualisme que ens venen com un fet positiu és una gran mentida. Ens conviden a ser un mateix, com si fos possible ser alguna cosa sense els altres, com si pogués viure sense deure res a ningú, com si tot fos només fruit del meu esforç i treball. La tan predicada «autonomia personal», essent certa en un sentit, si l’entenem des d’un vessant purament individual, ens pot portar a confondre i falsejar la realitat. La paraula ‘jo’ sempre inclou molts «altres», i sense aquests «altres» no hi ha un jo.
D’altra banda, veig que sóc un ésser vulnerable, fràgil, ple de necessitats. I no passa res que em reconegui així, perquè aquesta és la meva possibilitat de ser en aquest món. Som així, necessitats dels altres i de moltes coses –l’aire, l’aigua, el sol, els aliments, etc.–, per a poder-nos desenvolupar en un espai i temps determinats.
Què passaria si un dia ningú no necessités ajut? Que esdevindríem una societat morta, perquè la societat la formen homes i dones que necessiten els altres, homes i dones necessitats per la seva fragilitat. Tant de bo que les necessitats no siguin dramàtiques, perquè la societat és capaç de cobrir els aspectes més bàsics, però sempre hi haurà algú que demani una engruna d’amor, de companyia, i sempre hi haurà algú capaç de donar-ho, però no d’una manera imposada, sinó joiosa i gratuïta.
Per tant és bàsic que ens coneguem, que acceptem amb alegria que estem necessitats i que gairebé tot ho hem rebut dels altres. Que la base que ens permet fer i viure tantes coses ens ha estat donada, regalada, ja que ningú no ha demanat existir, ni ha fet res per poder existir. Ignorar o oblidar una cosa tan bàsica ens torna ingrats; adonar-se’n i recordar-ho sovint ens fa ser agraïts. I mostrem el nostre agraïment amb l’acció de donar-nos als altres. El voluntariat és la resposta natural d’aquell que ha rebut molt.
La gratitud és un fruit natural de reconèixer les coses com són i, alhora, aquest reconeixement em fa prendre consciència dels meus deures. La gratuïtat esdevé una crida, una interpel·lació al meu ésser i he de saber respondre, perquè he rebut tant que no puc restar tancat en mi mateix. La persona voluntària és aquella que gaudint de l’existència fa donació del que és; des de la gratuïtat decideix lliurar-se als altres, viure pels altres. Sóc, i he rebut tant, que responc a tanta generositat essent un ésser per als altres. Sóc voluntari com a resposta a tot el que he rebut; el voluntariat és la resultant de la gratuïtat, és la resposta activa de l’agraïment.
El contrari de viure amb aquesta consciència és instal·lar-se en la frivolitat, és a dir, considerar la meva pròpia existència i la dels altres, les coses, la vida, les persones, els esdeveniments buits de significació. La frivolitat genera un descontentament existencial que es manifesta en la indiferència i en una actitud falsament fastiguejada per viure amb tot el que m’envolta. La frivolitat ens porta a fer un xantatge social, perquè, en el fons, la frivolitat ens fa menystenir el que som, i el que cerca és no haver d’agrair res a ningú, i menys encara agrair que m’hagin donat l’existència o haver de donar res als altres, ni que sigui una estona del meu temps.
Per tant, si m’adono que sóc la resultant de l’amor benvolent d’altres envers mi, sóc un voluntari en potència, no puc fer altra cosa que viure donant-me als altres. Ho he de fer amb tothom, perquè no puc fer altra cosa que el que sóc. Experimento la plenitud del que sóc i del que visc quan comparteixo amb els altres. Visc creient en la capacitat d’entendre i sentir els altres com a amics incondicionals, i que estic al seu servei, per damunt de criteris, intencions partidistes, consanguínies o nacionals. Les raons per a lliurar-me van més enllà de totes les raons, arriben a tot el que existeix, perquè, pel sol fet d’existir, tothom és digne que aboquem els esforços per ajudar a desenvolupar el que realment és. Només pel fet de ser, d’existir, em lliuro a omplir les seves necessitats, i no poso cap més condició que la del fet d’existir, perquè aquesta és la més bàsica i, si complim aquesta, les complirem totes.
El voluntariat social no es pot imposar, és una manera de ser. Ens podran imposar durant un temps fer de voluntaris, però mai ser-ho; això és una descoberta personal a partir del testimoni i l’estima de tot i tots els que m’envolten. Brolla de ser acollit i estimat, i de l’agraïment que esdevé actuació, que s’encarna en la vida de cada dia. El voluntariat, per definició, és pura gratuïtat. Després, amb la pràctica, esdevé hàbit i virtut.
És viure sempre obert als altres, obrint tots els sentits per viure amb intensitat el que sóc. El voluntari ha d’aprofundir fins a les arrels més fondes d’un mateix. Ell és el fruit social que es deriva de la saba xuclada de l’existència de l’ésser humà.