Per Leticia Soberón Mainero
Psicòloga
Roma, juliol 2011
Foto: Anzor
Encara que molts considerin la cultura de l’entreteniment actual molt violenta (cinema, televisió, videojocs…), segurament no ho és pas més que la cultura romana del «pa i circ», la medieval de les execucions a la plaça o la cultura asteca dels sacrificis humans. Diguem que la violència com a espectacle no l’hem inventat nosaltres.
Però, tot i això, és digna d’anàlisi la notícia que la Cort Suprema de Justícia dels Estats Units va anul·lar a finals del passat mes de juny una llei de Califòrnia que prohibia la venda o lloguer de videojocs extremament violents a menors d’edat, per considerar-la inconstitucional. La sentència, resultat d’una reclamació presentada per l’Entertainment Merchants Association, assenyalava que el Poder Legislatiu no pot aprovar legislacions que limitin la llibertat d’expressió.
L’estat de Califòrnia havia aprovat el 2005 una llei que impedia la venda o lloguer de videojocs molt violents als menors de divuit anys. Exigia, a més, una etiqueta d’advertència en els paquets de venda, junt a la targeta normal de qualificacions coneguda en anglès com ESRB (Junta de Classificació de Programes d’Entreteniment). Els qui defensaven la llei californiana al·legaven que els videojocs extraordinàriament violents poden fer mal als nens, mentre que els adversaris de la llei van esgrimir el consignat a la Primera Esmena i van acusar els altres de conservadors.
El sector dels videojocs és una de les indústries de l’entreteniment més lucratives. Així, doncs, era molt alta la xifra que els productors podien perdre a Califòrnia. Les vendes mundials de software de videojocs va arribar a uns divuit mil milions de dòlars el 2007 (PCWorld, gener del 2008). El seu ús és gairebé universal entre els infants dels països més desenvolupats i molt estès en els que es troben en vies de desenvolupament. Dades recollides per la investigació «Generaciones interactivas», realitzada en diversos països de l’Amèrica Llatina, a més d’Espanya, assenyalen que un alt percentatge dels nens i nenes que utilitzen Internet i hi juguen (fins a un 60%), ho fan sols. I malgrat l’enorme impacte dels videojocs en la cultura juvenil, no hi ha prou investigació disponible en aquesta àrea. Els productors defensen la seva qualitat d’art –com el cinema o la fotografia– i asseguren que els estudis psicològics no han trobat relació significativa entre l’exposició a videojocs violents i l’agressivitat infantil, o almenys no més que si s’exposen a altres mitjans. Però, ¿és suficient que els nens no siguin (més) violents perquè els adults ens quedem tranquils, deixant-los sols amb aquella forma extrema de diversió?
En el context d’una crisi planetària com la que vivim, i en l’arrel de la qual s’assenyala unanimement un enorme dèficit ètic, ens hauríem de preguntar si anem per bon camí en la formació de nens i joves. Fins els més pragmàtics analistes s’han espantat de veure el resultat d’una gestió financera guiada únicament per la conveniència individual i l’avarícia, amb total indiferència envers els milions de persones que podien patir, com ha succeït, la pèrdua d’una estabilitat mínima per a desenvolupar la seva vida. Aquestes actituds no són directament violentes, però sí greument mancades no tan sols de sentit de justícia, sinó de la més elemental empatia, que és el germen de la preocupació ètica pels altres. El conreu d’unes actituds empàtiques i solidàries, dialogants i obertes a l’altre, són urgents en la societat d’avui i de demà, i en tota convivència social civilitzada. S’haurien d’afavorir amb decisió en la vida dels nens i joves en tots els àmbits: familiar, escolar, institucional, mediàtic.
No hi ha dubte que hi ha videojocs esplèndids en el disseny i que poden assolir la categoria d’art. Però tant de bo que es multipliquin i defensin els que afavoreixen la creativitat, la solució de problemes i la construcció de realitats, més que la destrucció d’éssers humans. Encara que siguin digitals.