Per Àngels Roura i Massaneda
Professora i psicopedagoga
Barcelona, desembre 2011
Foto: FeiYu
Sense cap mena de dubte, estar concentrat en una sola tasca, fent una sola cosa, en plena era del multitasking sembla ser una contradicció o desestimar els avantatges d’estar estudiant amb el facebook obert, amb la música del teu grup favorit sonant i el canal d’esports de la televisió emetent la prèvia al partit de vuitens de final de la ChampionsLeague.
De la mateixa manera que l’adolescent diu que està estudiant amb tots aquests inputs envaint els seus sentits i la seva ment, els adults diem que estem escoltant, quan en realitat hi ha un complex equip de boicotejadors de la comunicació desplaçant-se per la nostra ment a una velocitat gens irrisòria.
Així, doncs, podem escoltar de la mateixa manera que el jove estudia i restar ben tranquils, pensant que el nostre complex sistema neurològic té capacitat per a això i per a molt més.
Però… una cosa és la capacitat de fer accions simultànies i una altra –molt diferent– és la qualitat de cadascuna d’aquestes accions. També dependrà de si totes ens interessen de la mateixa manera o si alguna/es d’aquesta/es és més important. Si estic estudiant, mentre rebo quatre estímuls més, i les cinc activitats tenen la mateixa prioritat… no haig de preocupar-me per res. Si el meu objectiu és recordar el que estic llegint, relacionar-ho amb altres continguts anteriors, fer un esquema i donar-li una bona forma i un bon acabat final, una de dues: o bé el resultat serà entre nefast i acceptable, o bé tardaré molt més temps del que seria necessari per a fer-ho correctament si només estigués estudiant.
El multitasking no és sinònim de qualitat, només ho és de simultaneïtat.
Si fem referència al fet d’escoltar, ens passarà el mateix. Escoltar no és limitar-se a rebre les ones sonores procedents de la veu del nostre interlocutor. Hi ha infinitat de detalls i de matisos que no podem eludir si volem rebre al cent per cent el missatge que ens arriba, o si volem emetre en un cent per cent de sintonia amb el nostre interlocutor.
Per a escoltar d’aquesta manera hem de fer fora els boicotejadors de la nostra ment. Primer de tot, per a poder-los fer fora, hem d’identificar-los, reconèixer-los, prendre consciència de la seva existència i del trist servei que ens fan. Després, substituir-los per la ferma i sòlida intenció d’escoltar, escoltar sense expectatives, sense judicis, sense suposicions, sense creences que ens facin dubtar de la credibilitat i de la capacitat del nostre interlocutor. Quan aconseguim incorporar aquesta manera d’escoltar, serem capaços d’oferir proximitat, amabilitat, interès, calidesa i respecte. I només des d’aquesta actitud, obtindrem la confiança i el reconeixement del nostre interlocutor.
Arribar en aquest grau d’escolta no és un recorregut fàcil però sí abastable després d’un treball a propòsit per estar present a consciència.