Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, maig 2011
Foto: Innobasque
Vaig escriure —ja fa una colla d’anys— sobre l’experiència personal d’incórrer en contradicció. Hi expressava un cert dret a la incoherència, a no ser sempre capaços d’actuar d’acord amb allò que en principi opinàvem o desitjàvem. I, fins i tot, a què tot allò relatiu a nosaltres no encaixés amb precisió matemàtica. Ho entenia com una constatació quotidiana de la limitació humana.
Passat el temps, tinc la impressió que aquests comportaments no tan sols no es poden titllar sempre estrictament d’incoherències, sinó que més aviat responen, moltes vegades, a una mena de coherència integral, resultant de la integració de les diverses dimensions de l’ésser humà i també, per què no, reflex de la particularitat de cadascú. M’explico.
La coherència que ens exigim els uns als altres ha estat marcada —com tantes altres àrees de la vida— per un excessiu accent en allò racional. Contrastem el que fem amb el que pensem, amb les opinions, les conviccions raonades, el que sabem i coneixem més o menys objectivament. I aquest és, certament, un sedàs pel qual cal passar la nostra coherència personal: però no pas l’únic.
Hi ha un sentit de coherència que, per dir-ho d’alguna manera, és tan cordial com conceptual. No es tracta de cap manera de renunciar a la racionalitat, i menys encara a la raonabilitat, sinó d’ampliar els criteris amb els quals avaluar la coherència humana. I és que les coses prenen el seu autèntic sentit contemplant la globalitat de la persona, totes les seves dimensions en la seva interactivitat. Segurament això té relació amb la teoria de les intel·ligències múltiples del recentment guardonat amb el Premi Príncipe de Asturias 2011, Howard Gardner, teoria que va sent completada per altres autors.
La coherència es dóna en la relació, en la connexió, per tant, dels diversos vessants del nostre ésser: el que pensem, el que sentim, el que volem, el que ens agrada, fins i tot el que intuïm. I tot això en la labilitat, en la fragilitat, que es concreta diferentment en cada persona. Ens equivoquem en coses diferents i de diversa manera. Ens esgotem per motius completament diferents els uns dels altres, i tot ho vivim d’una manera dispar.
Per això, la coherència no està renyida amb el fet de ser limitat. Una coherència merament conceptual corre el risc d’esdevenir freda, sense gràcia, sense ànima. La coherència necessita la voluntat per a créixer; però una coherència feta exclusivament de força de voluntat acaba per atrofiar. En canvi, des d’aquesta perspectiva, fins les nostres contradiccions esdevenen coherents, perquè es llegeixen des del conjunt de la nostra persona, no solament des de la nostra raó. Ens contradiem coherentment amb la nostra manera de ser. Som previsibles, d’alguna manera, per als nostres coneguts. I els qui ens estimen, somriuen davant d’aquesta lògica «tan nostra» que fa que aquest comportament tingui sentit en nosaltres —i només en nosaltres—, tot i que tingui aparença de despropòsit. «Ell/ella és així», resumim. Coherentment incoherents.
Allò que no passa a ningú, els passa a alguns. El que en uns és imperdonable, en d’altres és perfectament comprensible. Allò irreconciliable en uns, és una meravellosa originalitat en d’altres. La coherència deixa de ser abstracta per tornar-se concreta, per expressar-se en vides completament particulars, diferenciades les unes de les altres.
No advoco per la irresponsabilitat. Ni per la banalitat. Menys encara pel relativisme del «tot val». Ans al contrari: considero la bondat d’una coherència humil, que reconeix realistament la sorprenent complexitat que es dóna en cada ésser humà i que invita a considerar la congruència més existencialment que idealment, que és l’única manera com es pot ser veritablement responsable. Adaptem els nostres principis i conviccions en bé de la novetat que la vida concreta ens pugui plantejar. Els arguments definitius són sempre vitals, i hi tenen cabuda totes les raons del món, és clar. Però mai aïllades de l’ésser concret; mai violentant els afectes, les inclinacions, els gustos… en definitiva, el bé que cada persona intueix per a ell mateix.