Per Elena Carrasco i López
Educadora social
Barcelona, desembre 2011
Foto: Jexux
Vaig començar a treballar als serveis socials de molt joveneta, ara ja fa 25 anys….quan estudiava Educació Social ens ensenyaven que s’ha de ser molt professional….l’atenció a les persones, les entrevistes, el treball planificat, no deixar que ens afectessin les situacions de les persones a les que ateníem….
Al principi ho segueixes tot al peu de la lletra i et fixes en com ho fan les persones que porten més temps….després comences a pensar que ja estan antiquades i que tu ho faries millor….un dia tens una sotragada forta, perquè el treball amb el patiment de les persones no et deixa indiferent, i tard o d’hora et passa factura….a partir d’aquí, o canvies de feina, o comences a mirar d’una altra manera el patiment humà i a les persones que es troben en aquelles situacions de precarietat econòmica, física, emocional…..
La llibertat, nostra i dels altres, passa pel dret a escollir, pel dret a equivocar-se… i si volem, el dret a rectificar. Som imperfectes, i això fa que, de vegades, només puguem aprendre i avançar utilitzant l’antiga manera: l’assaig – error.
El treball amb les persones des dels serveis socials de qualsevol municipi pot comportar dos plantejaments ben diferents, i també molts d’intermedis.
Un dels plantejaments ve donat per la posició del que en sap (els professionals, el que treballa per una causa, i a voltes també els voluntaris amb les millors intencions), aquest saber ve marcat per la institució, per uns estudis, pel sentit comú, o per tots tres.
Primer cal esbrinar com ha arribat aquesta persona a trobar-se en aquesta situació, després veure la resposta que se li ha de donar en funció de: si és una situació puntual, hi ha una causa clara, o és una situació de les que duren «tota la vida» perquè, aquella persona o família repeteix sempre el mateix esquema.
Quan una persona s’acosta per demanar ajuda, el que en sap té la referència de com hauria de ser la situació teòrica (ideal, hipotètica, recomanable…) de: persona, família, estil de vida… de la comparació surt el que s’hauria de fer per assolir la situació recomanable.
Aquí la persona ha de fer el que li diuen els experts i en teoria la seva vida passarà a ser millor… aquí la persona no té llibertat, ha de fer el que li diuen.
L’altre plantejament, en el treball amb adults, passa per una posició de respecte i d’igualtat, per una escolta atenta a la persona que demana ajuda: que planteja? quina és la seva situació? cap a on vol anar? quines possibilitats veu? respectant els seus criteris o maneres de fer encara que no coincideixin amb els del professional.
La famosa crisi, triar opcions equivocades, desconeixement o manca de suport, fan que algunes persones es trobin en un carreró aparentment sense sortida, i de vegades és així, cal ser honestos i dir-ho, però d’altres el que passa és que no coneixen les vies per donar sortida a la situació. La nostra feina consisteix a ensenyar-los que hi ha altres maneres de fer o de resoldre aquella situació. Un cop arribats aquí la persona ja disposa dels coneixements suficients per decidir, ella mateixa, que vol fer, com vol continuar el seu «procés» per arribar a una situació «millor» d’aquella en què es troba actualment i per la qual ha vingut a demanar ajuda.
Des d’aquesta posició es poden oferir alternatives, diferents maneres de resoldre el problema i que la persona pugui escollir… la persona té la llibertat de triar, amb el risc d’equivocar-se, i pot decidir si assumeix aquesta responsabilitat o no.
També hem de respectar l’opció de continuar en un estil de vida que socialment es considera marginal, perquè algunes persones n’han fet, per una raó o altra, el seu estil de vida, i no estan disposats a canviar; si es així només podem procurar «el mal menor», o sigui que aquella persona no pateixi un deteriorament que el perjudiqui.
Per al professional implica actuar sense prejudicis, estar obert a altres formes de viure i respectar profundament l’espècie humana, amb totes les seves virtuts i defectes, estar disposat a corre riscos i a rectificar en cas d’error. És una posició a vegades incòmoda però molt real.
També es cert que treballar des d’aquesta posició, de vegades, et regala molta creativitat i la possibilitat de descobrir persones que són capaces de tirar endavant perquè algú ha confiat en ells i ha pensat que podien fer-ho, i això només es pot aconseguir des de la llibertat.