Per Pau Vidal
Observatori del Tercer Sector
Barcelona, juny 2011
Foto: L. C. Diaz
En aquests moments, l’activitat en el món social està orientada amb força cap a l’acció directa. Tothom té clar que és un moment de crisi i, per tant, el més rellevant és oferir atenció com més immediata millor a aquelles persones que ho passen més malament. És lògic. Però aquesta preponderància de l’actuació directa és tan marcada que en els darrers temps s’ha deixat totalment de banda el valor de la reflexió. Per exemple, no és estrany sentir de boca de responsables polítics que els calaixos són plens d’estudis que serveixen de poc. O es pot veure en gairebé totes les convocatòries com queden excloses de finançament les jornades, les publicacions o els estudis. Sembla que el missatge general sigui una cosa similar a «no és hora de reflexionar sinó d’actuar».
Ja fa uns anys que algú d’una entitat ens va fer arribar un missatge dient que érem afortunats de poder dedicar-nos a pensar, perquè en la seva organització no tenien temps de fer-ho: les exigències diàries els feien centrar únicament en la resposta immediata. Parlant després amb la persona que ens havia enviat el missatge, de seguida ens vam posar d’acord en l’afirmació que l’acció directa havia d’anar acompanyada de reflexió per a millorar l’eficàcia, l’eficiència i el funcionament general. Sinó, encara s’estaria treballant com fa cinquanta anys, i és evident que el treball social ha evolucionat notablement des de llavors.
El risc de fer només acció directa amb les persones destinatàries és arribar a perdre de vista el marc més global. Hi ha moltes situacions de primera necessitat que justifiquen la prioritat de l’actuació, però sense reflexió hi ha el risc que aquesta es vagi fent més assistencial, més voluntarista i més puntual. Tothom que treballa en aquest camp sap que hi ha molt marge per a millorar la coordinació de les actuacions i aconseguir una visió més general de la persona i les unitats familiars. El marge de millora és gran i podria ser que l’estalvi d’aturar tot allò relacionat amb la reflexió al final acabés sortint més car.
Evidentment, no tots els estudis, les publicacions i les jornades són iguals. És cert que hi ha hagut excessos i alguns estudis han estat massa teòrics o allunyats de la situació real de la nostra societat, però al nostre entorn hi ha una recerca de qualitat que ha ajudat a conèixer realitats i a enfortir tant l’acció social com les organitzacions del tercer sector que hi treballen. L’errada és l’arraconament de tot allò que faci olor de reflexió. Com en tots els camps, s’ha de destriar i separar la recerca aplicada, que és útil i ajuda al coneixement de la realitat i a la millora, d’aquella altra que aporta poc.
No s’ha d’oblidar que aquesta tendència a prioritzar l’acció directa com a única activitat vàlida també debilita les mateixes organitzacions que actuen. L’altre dia la directora d’una entitat social m’explicava la pressió que rebia dels finançadors per a centrar tots els recursos disponibles exclusivament en les persones de la plantilla que es dediquen a l’atenció directa debilitant l’estructura organitzativa i oblidant que és necessària per a funcionar bé. Aquesta directora estava molt preocupada perquè no trobava recursos per a enfortir els seus sistemes TIC, els programes de qualitat o l’eficiència administrativa, per exemple, quan precisament aquests elements també són necessaris perquè les entitats donin una atenció de qualitat.
En definitiva, és una mala època per a reflexionar i pensar. En certa mesura, resulta irònic que en uns moments en què la limitació de recursos per a atendre la demanda social força a actuar amb més creativitat i eficiència, s’oblidi el valor que té la reflexió i el coneixement per a fer que l’acció directa funcioni millor.