Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, juliol 2011
Foto: Calafellvalo
Són moltes i diverses les veus que, davant l’explosió d’indignació a què hem assistit els darrers mesos, apunten que aquesta indignació s’ha de saber transformar en paraula propositiva si es vol que arribi a ser alguna cosa més que una significativa catarsi col·lectiva d’un sector de la població.
És pràcticament impossible no fer una lectura democràtica del que ha succeït. I no resulta improcedent considerar l’hipotètic paper de certs agents que fan política no partidista. Offe parlava d’inconvencionals forces polítiques. Més que no pas pretendre reemplaçar les vies institucionals establertes per a vehicular la representació, es tracta de buscar àrees de complementarietat, en què els grups de la societat civil –en algun dels seus variats formats– exerceixin la seva dimensió política: encoratjant, nodrint i sotmetent a control democràtic la democràcia institucional.
Tanmateix, la sensibilitat participativa que els grups que han estat aglutinats sota el nom de «Moviment 15-M» han de trobar –i pertocaria que se’ls hi ajudés en concordança al seu gest d’implicació ciutadana coresponsable d’una democràcia– la manera d’articular i introduir les seves aportacions pel que fa a anàlisis i a propostes, en les instàncies reconegudes institucionalment i constitucionalment amb aquest fi. D’aquí que sigui fonamental l’establiment d’una interlocució efectiva.
Ha estat d’una gran habilitat la manera com, històricament, certs grups de la societat civil han sabut traduir el que en un primer moment eren bàsicament accions «de bona voluntat» que responien a necessitats concretes d’una part de la població, en exigències de justícia formulades en forma de propostes ben estructurades i convenientment proveïdes. Aquestes propostes podien així entrar en un diàleg digne de ser considerat pels responsables institucionals polítics. En altres ocasions, però, s’ha produït una feblesa negociadora que Offe considera causada per l’emfatització en la naturalesa innegociables de les seves reivindicacions i per la manca de contrapartides a oferir a canvi de les concessions de les seves demandes.
És raonable, doncs, assenyalar que cal ser capaços de dialogar per a després ser també capaços de traduir aquest diàleg en efectivitat. La comunitat ideal de comunicació de què parlen certs filòsofs del llenguatge, necessàriament es construeix a través d’una comunitat real de comunicació. Entre les persones concentrades a les nostres places hi ha molts joves que ja s’han educat en centres en què des de cursos primerencs s’afavoria un espai d’assemblea: aprenien a expressar les seves opinions i a escoltar i respectar les dels altres. Potser no hi sobra assenyalar un encert dels educadors de les darreres dècades, tot sovint bescantats injustament. I reconèixer que la ciutadania és una cosa que s’educa en totes les àrees de la vida humana.
Però, tornant a la conveniència d’establir una interlocució efectiva –que passa per expressions tan diverses com són el diàleg, la denúncia o el clam–, pensem que l’adquisició de les competències i habilitats comunicatives adequades és fonamental per a la resolució de conflictes en tots els estadis socials i pot contribuir a reconstruir les relacions entre societat i Estat des d’una clau democràtica. No oblidem que per a autors com Cohen i Arato, els drets a la comunicació són «… precondicions polítiques per a la formació de la voluntat democràtica».
Dins d’aquest grup internament heterogeni, s’hi poden trobar autèntics «contraexperts», és a dir, persones competents en les seves respectives professions que tenen una opinió ponderada i tal vegada fins una proposta a considerar, sobre assumptes públics, que han treballat des de la implicació en entitats de la societat civil. Ells poden ser ponts d’interlocució entre els «indignats» i les administracions públiques i les institucions econòmiques. Això no ha de significar pas vendre’s a les estructures de poder, sinó més aviat un exercici d’intel·ligència social. El mateix que haurien de mostrar els nostres polítics a atendre’ls i que els validaria com a interlocutors autènticament democràtics.
Les bones idees o sentiments, les crítiques, han de poder ser traduïdes en propostes formulades de manera intel·ligent per als altres sectors de la societat, de manera que mereixin ser considerades en la seva viabilitat. Per això, igual que les bicicletes, les reflexions són per a l’estiu: lluny de ser un temps per a deixar morir el que pot contenir de germen de grans iniciatives, és el moment per a decantar el que ha estat l’explosió expressiva del que és el fons de contingut, i per a començar a articular les formes de concretar aquest darrer en propostes i accions. Però això hauria de ser tasca no solament dels integrants del 15-M, sinó també dels nostres polítics i, per què no, de la resta de la ciutadania.