Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en pedagogia
Barcelona, març 2011
Foto: airefresco
Entre les moltes preocupacions de les polítiques pel medi ambient hi ha la de la petjada ecològica. S’ha descrit aquesta petjada com l’impacte mediambiental que una comunitat humana té sobre el seu entorn, tant pels recursos naturals dels quals fa ús, com pels residus generats pel consum del grup humà. Aquesta petjada es mesura per la superfície que es necessita per a produir els recursos que consumeix un ciutadà en un determinat grup social. S’han establert ja càlculs d’aquesta petjada, en els quals es té en compte fins i tot la tecnologia que s’empra per a produir energia i materials per a elaborar qualsevol producte. Tot plegat és una mostra més de l’elevada preocupació pel medi ambient, sobretot pel que fa a preservar-lo.
Probablement també en el terreny del medi ens calen mesures educatives, que a llarg termini esdevinguin pautes de comportament social habituals, i que ara per ara incorporin en els infants i joves uns valors ben segur no prou treballats. Perquè, en definitiva, tenir cura del medi implica saber cuidar en general, ja sigui el medi mateix, un ésser viu o qualsevol matèria inerta i fins els mateixos projectes, amistats o treballs. Alhora, a més d’incorporar el valor de la cura, la conservació és un dels valors a tenir present per a unes bones pràctiques amb relació al medi.
Perquè tot allò creat, sigui un edifici arquitectònic, una infraestructura urbanística o el dibuix que fa un infant, reclama d’una cura i atenció perquè pugui conservar-se. Sense cuidar-ho es malmet. Tant el mobiliari urbà com una relació laboral, tot requereix un manteniment, una atenció constant perquè no es deteriori. D’altra banda, hem associat el fet de conservar a una tradició que no es pot moure, a una idea fixa, a no canviar i no renovar. Tot i així, podem associar el fet de conservar a un punt de vista més creatiu. Podríem parlar de conservar la natura en aquest sentit dinàmic de refer i regenerar el medi ambient. Perquè la mateixa natura ens en dóna prou exemples, de regeneració permanent. És un procés dinàmic, però suposa atenció i cura. Ara que es parla ja de l’ètica del cuidar, podem aplicar-la al medi ambient i mirar d’implementar-la a les aules.
Una conservació dels espais, de les propietats, de tot el que sentim que pot mantenir-se no implica immobilitat, ans més aviat creixement dinàmic i preservació de la vida que pugui tenir: sigui la vida d’un entorn natural, sigui el dinamisme d’un projecte o d’una relació interpersonal. Cuidar-la incorpora elements de conservació que, lluny de l’immobilisme, comporta vetllar pel manteniment, per atiar el foc, per estar atents al que pugui fer falta perquè no mori. Potser aquest és un esforç a què no estem acostumats en una societat que ens ha acostumat a llençar allò que no serveix perquè al capdavall resulta més econòmic que no pas reparar-ho. Potser per això les nostres amistats, quan necessiten reparació, atenció, cura i manteniment, avesats a l’àmbit mercantil, les llencem i n’iniciem de noves. Ben sovint crear és més fàcil que conservar. Tenir iniciatives noves, emprendre nous projectes demana una energia inicial que, si no comprèn també l’energia de manteniment, ben probablement entra en procés de decreixement i emmalalteix.
Alhora cal tenir present què fa que tinguem cura de la neteja de la pròpia llar o del manteniment del cotxe, i no en tinguem de la natura en general. Potser el fet de sentir-nos la casa pròpia, de sentir que som propietaris del cotxe, fa emergir aquesta mena de maternopaternitat. Mentre que, com més macrosocial és una cosa, menys propietaris ens en sentim i més aliè ens sembla també el manteniment i la cura. O en tot cas, deleguem aquesta capacitat de vetllar per les coses a l’administració de torn, com en una mena d’infantilisme que remet tota responsabilitat al cap de torn.
D’altra banda, també l’ús que fem del mateix vehicle fa que el cuidem. Per què no ens sentim també fent ús de la natura, de la qual rebem uns beneficis alimentaris, i fins el mateix oxigen que respirem i que cremen diàriament els milers d’avions que creuen l’atmosfera?
Així com els contemporanis tenim dret a gaudir d’un medi natural sa i equilibrat, també tenim el deure de vetllar perquè es preservi, ja que no podria ser reemplaçat per un altre. Potser en la qüestió del medi es trasllueix la mateixa dificultat que tenim a cuidar una amistat, a fer algunes coses menys efímeres i més perdurables. Al capdavall, innovar i conservar no estan pas renyits.