Per Marta Miquel i Grau
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santiago de Compostela, juny 2011
Foto: BatiChano
Vosaltres heu tastat alguna vegada un morir soñando? Els dominicans i les dominicanes segur que sí, perquè amb aquest nom és conegut un dels batuts més bons i típics d’aquelles terres caribenyes. Una beguda que combina l’acritud de la taronja amb la dolçor de les canyes de sucre, a la qual s’afegeix llet evaporada, aigua, gel i una miqueta de vainilla. Tot això, barrejat a ritme de merengue. Però potser a aquest morir soñando també li podríem donar un altre gust si el preparem amb uns ingredients diferents.
Fa uns dies escoltava una conferència en què la ponent parlava sobre la por, sobre les pors que a vegades l’ésser humà porta damunt i que sovint li impedeixen créixer de forma integral i manegar-se airosament en el medi social. Una de les que ella anomenava era precisament la por de somiar, que -deia- està molt condicionada per la possibilitat de fracassar i pel judici dels altres.
Hi ha qui per manera de ser, educació, o fins i tot circumstàncies viscudes fa volar la imaginació amb molta facilitat, i en qüestió de segons augura nous projectes i realitats. A d’altres, en canvi, els costa atrevir-se a pensar coses noves o diferents, o creuen que només és possible allò que vivim en el moment present. Tant si té un caràcter com si en té un altre, l’ésser humà té capacitat de somiar de forma realista, i desplegar-la és tot un repte que val la pena fer realitat.
En català hi ha un qualificatiu, somiatruites, que dóna nom a les persones que viuen als núvols, que es passen el dia somiant coses impossibles i construint castells en l’aire. Aquesta acció que impedeix tocar de peus a terra potser també la podríem anomenar com el dolç batut dominicà: morir soñando. Quan un dedica hores i hores a crear il·lusions inassolibles, la seva vida s’esvaeix, s’evapora, s’esfuma deixant morir la possibilitat que neixin altres realitats amb un fonament autèntic. És clar que el temps que s’hi ha dedicat acostuma a ser dolç i agradable, però el seu regust més aviat agre pot produir acidesa en aterrar de nou en la realitat.
En canvi, què passa quan somiem vivint? Viure amb profunditat implica conèixer i reconèixer quina és la nostra realitat personal, quines són les nostres capacitats i límits, quines les nostres pors, i quin és el nostre origen familiar i cultural; també implica conèixer com evoluciona la realitat social en què estem immersos, i evolucionar amb ella sent críticament constructius per entreveure quin pot ser el nostre futur. Per tant, somiar des d’aquest viure a fons la nostra existència és fer-ho ancorats en la realitat del que veritablement som i del que podem arribar a ser.
Llavors, què deu ser millor, «morir soñando» o somiar vivint? És ben clar, i crec no hi ha millor combinació! Somiar vivint, però amb un morir soñando, o, si no, que ho preguntin a un dominicà.