Per Caterine Galaz
Doctora en ciències de l’educació
Barcelona, juny 2011
Foto: Calafellvalo
Semblava que tot quedava a l’Orient Mitjà. Però el que hauria pogut ser només un crit entre molts altres o una manifestació concreta, difosa per xarxes socials diverses a Espanya, les darreres setmanes ha acabat constituint-se en una visibilització d’un cert descontentament en diversos sectors de la població, no solament de l’Estat espanyol sinó també d’altres països d’Europa i fins i tot del món. Estem assistint a un despertar d’«indignats» i «indignades» -molts d’ells i elles joves, encara que no exclusivament- que de manera pacífica han posat l’atenció en les imperfeccions del sistema sociocultural, polític i econòmic que impera en la majoria dels països del món. El mateix Stépanhe Hessel no podia pensar que el seu manifest titulat «Indigneu-vos», escrit per a la ciutadania francesa davant la regressió social d’aquest país, arribaria a convertir-se en «símbol» d’un descontentament social molt més ampli.
Però en tot aquest moviment també s’ha revalorat la noció mateixa de «participació», un vocable àmpliament utilitzat, però moltes vegades sense un contingut clar. Perquè precisament aquest moviment està mostrant que no tan sols cerca exercir el dret de lliure expressió, mostrant la seva indignació davant de diversos temes, sinó també el seu desig de passar a una acció directa. Per exemple, a Barcelona, ja gairebé a cada barri està funcionant una assemblea autoorganitzada per a debatre estratègies d’acció social i política. Com assenyala Hessel en el seu text, ser indiferent al que ens envolta és el pitjor mal ètic de la societat actual, per tant planteja una crida a indignar-se i actuar, però aprenent la lliçó de la no-violència. Quina altra cosa podria ser l’àgora pública?
La participació que s’està donant espontàniament en diversos punts de la Península i la resta d’Europa pot sorprendre -i fins generar prevenció-, però és una forma de visualitzar com en una societat són necessaris canvis i ajustaments constants d’acord amb la ciutadania que l’habita, per a mantenir-se cohesionada. El filòsof Cornelius Castoriadis planteja que la societat no és una cosa estàtica ni encotillada a les institucions que ha creat, sinó que precisament davant desajustos en les expectatives dels seus integrants, pot cercar formes noves de perfeccionament o millora, o bé canvis més centrals de la seva estructura. El que és «instituient», segons l’autor, són totes aquestes forces reactives -com la indignació d’aquest sector de població expressada actualment en diverses ciutats d’Espanya- davant d’allò donat i establert i que busquen la modificació de les institucions actuals i la creació de formes alternatives d’organització. I la societat precisament es balanceja entre el que ja està «instituït» i fix i aquesta força «instituient». Així la societat evoluciona i pot ajustar-se a nous escenaris i demandes.
Generalment ens hem acostumat més a assimilar la «participació» com a sinònim de «lliure expressió», o en el millor dels casos, com a «consulta ciutadana». Aquesta visió comporta, alhora, menys implicació personal, una actuació puntual en el context immediat i més delegació de deures i responsabilitats en d’altres persones. No obstant això, es pot parlar d’un tipus de «participació social» que implica, almenys, dues característiques específiques: «una finalitat», que va més enllà de cobrir necessitats individuals per a passar al benestar corporatiu -implicant un compromís ètic envers el grup social de pertinença; i d’altra banda, una forma metodològica que implica construir i decidir «col·lectivament» diverses idees respecte de l’entorn en què s’està situat.
La regressió en molts aspectes socials que la crisi econòmica ha deixat en evidència és una espurna que ha fet sortir de l’esfera privada moltes persones que comparteixen una visió crítica respecte a moltes qüestions: des dels efectes directes en la quotidianitat amb la neoliberalització socioeconòmica mundial, passant per una expectativa de millora de l’actual democràcia, fins a veure quin tipus de planeta sobreexplotat ecològicament heretaran les generacions futures, entre molts altres.
Per al sociòleg francès Michel Mafessoli, algunes institucions es desgasten amb el temps i requereixen una sacsejada perquè puguin refundar-se i millorar el funcionament. Així la societat pot seguir funcionant i projectar-se. Potser faltava aquest actual moviment tel·lúric social per a treure’ns la mandra i perfeccionar la nostra democràcia. Per a aquest autor, les comunitats socials tendeixen a fugir de les grans idealitzacions, per a «assajar trobades amb el seu ésser comunitari, amb el seu cos, amb la terra, amb el plaer / no plaer de viure».
Potser caldrà deixar de tenir precaució davant el fet que les comunitats expressin i vulguin millorar les formes conjuntes de viure. Potser caldrà aturar-se a mirar què hi ha darrere d’aquestes resignificacions de la participació ciutadana. Potser caldrà explorar més en profunditat aquesta aspiració d’un perfeccionament de la democràcia i recordar-nos el significat etimològic que els grecs li van donar: el govern del poble.