Per M. Javiera Aguirre
Periodista i doctoranda en filosofia
Aalborg, Dinamarca, març 2011
Foto: Sparks68
A finals de gener membres del Parlament britànic van demanar a la BBC que es disculpés amb el poble mexicà pels comentaris «ignorants, despectius i racistes» que els presentadors del programa Top Gear van fer sobre Mèxic. Aquest programa tracta diversos temes del món automobilístic en to d’humor i s’emet des de 1977 amb la màxima audiència.
En la transmissió del 30 de gener es va presentar un model de cotxe fabricat per enginyers mexicans, fet que originà una interpretació curiosa dels presentadors. La seva conclusió va ser que, com que el disseny era mexicà, el cotxe hauria de tenir «característiques nacionals», com ara «fluix», «mandrós», «flatulent», «dorment», entre altres. Es van referir al menjar mexicà com a «vòmit fregit amb formatge per sobre» i, finalment, comentaren que membres de l’Ambaixada mexicana no es queixarien per aquestes opinions perquè estarien «dormint amb el control de la televisió a la mà» i que, per aquest motiu, «no hi hauria cap problema amb això».
Més enllà de la ignorància mostrada pels responsables del programa respecte a la cultura mexicana (cal recordar que per la diversitat en plats i sabors, la cuina mexicana és considerada patrimoni de la humanitat), aquest fet ens serveix de crit d’atenció per a aturar-nos a pensar amb quina facilitat caiem, sense excepció, en la generalització, l’ús d’estereotips o la manca de respecte respecte a una cultura o un grup de persones. I evidentment, en el paper dels mitjans de comunicació en la perpetuació o no d’aquesta mena de pràctiques.
Fa uns quants anys es va produir una polèmica similar sobre el desconeixement d’una altra cultura –però amb conseqüències i de proporcions diferents–, quan un diari danès va publicar una vinyeta d’humor amb una caricatura de Mahoma. Aquest cas va generar una forta polèmica internacional, per una banda, perquè persones del món musulmà es van sentir ofeses i van exigir una disculpa per part de l’autor del dibuix així com del diari, i, per l’altra, perquè n’hi va haver alguns que van reaccionar amb manifestacions violentes contra algunes ambaixades daneses en veure que aquestes disculpes no es produïen.
Contràriament al que els presentadors de la BBC pensaven, a l’Ambaixada de Mèxic no dormien pas i sí que es van assabentar de les burles que s’emetien i van exigir una disculpa oficial, ja que sentiren que se’ls estava ofenent.
Sovint llegim reflexions respecte dels límits de la llibertat d’expressió. Temes vinculats a la intimitat, a la vida privada, a la seguretat nacional, al respecte pels menors d’edat o pel dolor, el terrorisme o les situacions extremes com les catàstrofes naturals han merescut aquesta reflexió. Totes elles, amb justa raó, són situacions que alguna vegada ens han pogut fer pensar si la llibertat d’expressió té o ha de tenir algun límit i com s’han de comportar els mitjans de comunicació respecte a això.
El cas de la BBC, entre altres, posa en evidència que el multiculturalisme, la convivència entre diferents cultures, planteja un nou desafiament a la tasca dels mitjans i a la reflexió sobre els límits de la llibertat d’expressió. Suposa, al mateix temps, ampliar els horitzons per buscar d’entendre les persones que provenen d’una cultura diferent. Així mateix implica comprendre que no podem reduir la riquesa i varietat dels grups humans a un estereotip o a una caricatura. Això significarà voler ampliar els propis horitzons –estar disposat a fer l’esforç que això comporta–, sensibilitzar-nos davant la realitat d’altres i acceptar que, si cal, la llibertat d’expressió a vegades exigeix demanar disculpes.