Per Javier Bustamante i Enríquez
Poeta
Barcelona, juny 2011
Foto: A. Farias
En el moment d’obrir els ulls un matí, el primer pensament que vaig tenir va ser: on em vaig quedar? En aquell moment de somnolència no sabia a què em referia. Si es tractava de la lectura de la nit anterior, d’una conversa inacabada, d’un somni a mitges… Aquesta frase em va acompanyar una estona llarga: on em vaig quedar?
El fet d’anar-nos-en a dormir és una anticipació simbòlica de la mort. S’interromp tot allò que fèiem. Quan arriba el son, perdem la consciència fins i tot del nostre propi cos. Gairebé tots tenim també alguns rituals per a tancar el dia: la neteja personal, lectura, relaxació, revisió del que hem fet durant la jornada, preparació de la següent, acomiadar-nos d’aquells amb qui convivim, pregàries… Sent realistes, no sabem si l’endemà ens despertarem, si hi seran les mateixes persones o si hi haurà canvis en la realitat que coneixem.
Després d’aquest misteriós parèntesi que és el son, cada matí és l’ocasió per a reprendre la vida on l’havíem deixada la nit anterior. Tant de bo que el vespre fos un moment d’alliberament del tràfec i la tensió quotidians, l’inici del descans, la retrobada amb nosaltres mateixos i amb altres persones. El matí, doncs, es planteja com un bon moment per a reprendre aquella llibertat que ha reposat durant la nit.
«On em vaig quedar?» és una frase que també suggereix un extraviament, un no sé on sóc ara respecte a abans. Suggereix una retrobada amb el que sóc. El fet de perdre la certesa d’on som és una bona ocasió per a replantejar-nos el que som, el que estem fent, cap a on ens volem adreçar. En aquestes enclavaments de l’existència és on la llibertat pot filtrar-se en la nostra vida i obrir-nos els ulls per a enfocar la realitat amb més tacte o d’una manera diferent.
Aquest qüestionar-nos on som és una aturada en el camí que ens pot ajudar a contemplar millor la trajectòria vital que hem recorregut, el nostre entorn immediat i l’horitzó que s’obre davant nostre. També en aquesta presa de consciència, la llibertat assumeix un paper important. En la mesura que, amb més realisme i honestedat, m’acosto al que sóc, més creix la meva capacitat de ser lliure.
Quan em pregunto on em vaig quedar, estic fent un exercici de posar-me en context. No sóc un ésser aïllat, la trama de la meva vida s’entrecreua amb la de la resta d’éssers existents. I, en el mateix sentit, la meva llibertat necessita la llibertat del que m’envolta i en depèn per a sostenir-me i créixer. Evidentment, quan exclamo «on em vaig quedar?», estic posant en relleu la continuïtat de l’existència. Tot moment present és fruit del que l’ha precedit i tindrà repercussió en el següent.
M’alegra haver-me despertat aquell matí amb la incògnita de saber on m’havia quedat. És una qüestió que pot tenir respostes immediates, respostes que requereixen temps i maduresa o respostes que depenen de l’ajuda d’altres persones.