Per Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Portugal, desembre 2011
Foto: Santiagoabraza
Una tarda de setembre em vaig trobar, en una plaça de la meva ciutat, amb un grup de joves d’un casal de joventut que per celebrar el dia mundial de la pau havien sortit al carrer i oferien «abraçades per la pau gratuïtes». Després que m’oferissin unes quantes abraçades em vaig quedar una estona observant-los.
Primerament em va cridar l’atenció l’eslògan que havien triat i que havien penjat en una pancarta: «abraçades per la pau gratuïtes».
Només de veure’l em va sorprendre i la primera idea que em va venir al cap és si realment hi havia abraçades, si més no abraçades sinceres, que es poguessin comprar? I encara més si es desitjava que fossin per la pau!? El fet que haguessin volgut remarcar que eren gratuïtes em semblava realment contraposat a la idea de compra. Se’m feia un eslògan una mica redundant, tenint en compte que l’afecte sincer, l’estima no es pot comprar, no és mercaderia que es trobi en cap mena de mercat. L’estima només la podem oferir gratuïtament des de la nostra llibertat. Aquesta és l’única possibilitat que qualsevol gest d’afecte, per petit que sigui, sigui autèntic i real, i transparenti allò que sentim.
És clar que una abraçada d’un desconegut no serà una mostra de profunda estimació! Perquè l’estima es va construint amb el temps, amb avenços i reculades, amb encerts i desencerts, i per sobre de tot, amb una obertura i amb una acceptació de l’altre tal com és.
Però tornant a la iniciativa dels joves del casal, alguns d’ells s’aproximaven a la gent amb veritable entusiasme, altres ho feien amb més timidesa. Al mateix temps, també em va fer pensar la reacció dels vianants, que se sentien sorpresos per l’empenta dels joves.
Alguns d’ells, amb un somriure divertit, acollien el gest d’amistat, però altres, una mica més desconfiats, el refusaven, deixant a l’aire l’intent d’una abraçada fraterna.
L’escena no deixava de suggerir-me reflexions! I de seguida em va fer pensar en el punt III de la Carta de la Pau, dirigida a l’ONU: «Eliminats aquests ressentiments absurds, ¿per què no ser amics i poder treballar així junts per construir globalment un món més solidari i més gratificant per als nostres fills i per a nosaltres mateixos?»
Per què no ser amics i acollir una abraçada fraterna encara que sigui d’un desconegut? Quin motiu puc tenir per a no obrir-me a una nova amistat? Què els movia a no acceptar aquest gest? Potser només era la pressa, o la necessitat d’arribar al lloc on anaven, sense ser interromputs. Potser no volien deixar els propis projectes ni tan sols durant uns segons, encara que només fos per no frustrar la iniciativa d’uns joves. De què tenim por? Realment, és justificada la desconfiança?
A vegades sembla que ens hàgim instal·lat en una lògica de la desconfiança, en una cultura del recel. Tot sovint els mitjans de comunicació ens ho recorden. En el nostre imaginari social a vegades ens hem anat construint una hipotètica imatge de l’altre, del desconegut, com aquell de qui ens hem de protegir i malfiar.
Però quan tinc davant meu la persona concreta, el veí nou que acaba d’arribar a l’escala de l’edifici on visc, aquell senyor que cada tarda està assegut al banc del parc, o fins i tot aquell jove que se m’acosta oferint-me una abraçada gratuïta per la pau i em pregunto «per què no ser amics?» fora dels estereotips del meu imaginari, no trobo cap raó real i concreta per no obrir-me a aquesta persona, això sí, amb la deguda prudència i sense ingenuïtat, i conscient que tota relació es construeix amb el temps. Però el que és cert és que sense una obertura a l’altre no hi ha possibilitat de trobada.