Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, gener 2011
Foto: Gonzalo
Quina sensació més curiosa és aquesta d’anar morint a bocinets… En una entrevista a Albert Espinosa —jove cineasta que va patir l’amputació de la cama esquerra per un càncer infantil—, aquest contava que no havia sentit algunes de les molèsties secundàries de la seva «cama fantasma» perquè el metge que el portava, amb molt de seny, el va engrescar a fer una festa de comiat abans d’amputar-la. Segurament sona tan xocant com assenyat.
Hem de considerar raonablement la possibilitat de fer-nos vells, força vells. Les actuals condicions fan que l’esperança de vida s’allargui a tot arreu, encara que molt més destacadament als països desenvolupats. Igualment augmenten les possibilitats que malalties degeneratives o incurables derivin en una llarga durada. En un exercici de realisme —allunyat del pessimisme i més encara de qualsevol tremendisme— cal considerar aquestes possibilitats per a preparar-nos-hi adequadament.
Preparar-nos per a anar-nos acomiadant d’algunes de les nostres capacitats, tot i que sigui impossible saber de quines caldrà arribar a fer-ho realment. Així podrem intentar tenir una vida tan joiosa com sigui possible sense elles. Això passa per desenvolupar al màxim habilitats i gustos relatius als diversos sentits. Perquè, si només en tenim un de molt treballat i la mala sort fa que sigui precisament l’afligit de deficiències, restarem dramàticament minvats. En canvi, si des de ben joves incentivem el desenvolupament de gustos ben variats, a falta d’un ens en quedarà la resta per a seguir gaudint de la vida, limitada, però encara plena de possibilitats.
Com més coses ens agradi fer, com més abundants siguin les coses de què sapiguem gaudir, més possibilitats tindrem de mantenir l’alegria i el sentit en la nostra vida. És tan simple com això. Potser perdrem la vista, però si hem educat l’oïda, podrem seguir escoltant paraules boniques. Si el nostre tacte és fi, salvarem les distàncies de no veure-hi ni sentir-hi. I així podem anar fent totes les combinacions que se’ns acudeixin.
En els casos més extrems, els nostres sentits es veuran reduïts al mínim, i la nostra capacitat comunicativa seriosament afectada. Quan arribi això, més ens valdrà haver après a conviure amb nosaltres mateixos. Llegia en algun lloc que tenir una vida interior rica és una manera de pal•liar la sensació de soledat. Dialogar amb nosaltres, tenir món interior, ser capaços de reflexionar detingudament, és un gran ajut per a quan el que puguem compartir amb els altres sigui mínim. Podem ser el nostre millor «passatemps».
Per acabar, convindrà fer una adaptació de ritmes. Normalment anirem cap a la lentitud, així que ens farà bé aprendre a assaborir amb fruïció, a valorar les petites coses de la vida i a gaudir-ne. Quan no ens podem moure gaire, quan no podem fer gaires coses, és una sort ser capaços de delectar-nos. A més, és una manera de fer justícia a les experiències que, tot sovint, engolim sense prendre-les en la deguda consideració.
La prevenció de vegades va de bracet amb la creativitat; llavors genera una vida rica en matisos, tot i que es presenti revestida de precarietat.