Per Alina J. Bello Dotel
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Santo Domingo, R. D. maig 2011
Foto: Tonymadrid Photography
Context: En una societat que es tenyeix d’individualisme, les fronteres de l’atenció assumeixen matisos cada cop més diluïts en el que es refereix al proïsme.
Vivim convençuts que només ens hem d’ocupar dels nostres assumptes, que tot el que passi fora de l’àmbit del que és estrictament personal, no és de la nostra incumbència; fins i tot arribem a deixar fora d’aquesta esfera les nostres pròpies famílies i amics, assumint que no ens hem d’immiscuir en els seus afers, i en aquesta idea trobem l’excusa perfecta per a desentendre’ns-en.
Concepte de cuidar
Però, què significa cuidar els altres i quin valor té?
Segons el Diccionario de la Real Academia Española de la Lengua, el concepte de cuidar ve de l’espanyol antic coidar que, al seu torn, ve del llatí cogitāre, «pensar». En una primera accepció vol dir: «Posar diligència, atenció i sol·licitud en l’execució d’alguna cosa». En el seu segon significat es refereix a: «Assistir, guardar, conservar».
Tant en la primera accepció com en la segona, el concepte de cuidar remet a dedicació, sigui de pensament sigui d’acció. Tenir cura és sortir d’un mateix per servir els altres, amb els propis pensaments, ajudant a buscar noves maneres de resoldre les situacions que viuen, o amb les pròpies accions, dedicant el nostre temps i les nostres capacitats en la realització de tasques necessàries per a la convivència: organitzar la casa, arreglar una aixeta, comprar el que cal, acompanyar al parc, atendre un ancià, atendre una criatura, etc.
Cura i reconeixement
Qualsevol forma de cuidar aporta satisfacció i alegria al qui ho fa. I és que l’acció de cuidar genera un procés de reconeixement mutu que enforteix els llaços d’amistat i fraternitat entre la persona que és cuidada i la persona que cuida. També crea xarxes de persones voluntàries que, guiades per l’exemple d’aquells que tenen cura dels altres, es contagien de la seva alegria i s’uneixen a aquesta tasca. El reconeixement s’irradia a la comunitat i la converteix en un espai de convivència social i de solidaritat a través del fet de tenir cura.
La persona cuidadora, en atendre’n d’altres i produir xarxes d’atenció i sol·licitud en la comunitat, està col·laborant en la construcció d’un món més habitable per a tothom i al mateix temps, creant espais d’atenció que poden revertir sobre ella mateixa en el futur. Això és així perquè la solidaritat amb els més necessitats –sigui econòmica, afectiva, o de qualsevol mena– sempre retorna a la nostra vida en forma de solidaritat recíproca.