Per Caterine Galaz
Doctora en ciències de l’educació
Barcelona, setembre 2011
Foto: ChilliFotos
La bombolla de l’estabilitat sembla que rebenta. Tant per a uns com per a uns altres. En els estats de benestar, estats mixtos i en els estats neoliberals. En diversos punts del globus, en els últims mesos i anys, una frase sembla marcar la tònica de les notícies quotidianes: la reducció de la despesa pública com a acció de l’Estat per a afrontar una crisi socioeconòmica d’escala global. Fins i tot, fa uns quants dies, es podia llegir en diversos diaris internacionals una alerta de recessió mundial, davant la variabilitat en les borses d’alguns països. Òbviament, els esclats socials comencen a mostrar-se, de tant en tant, també en els telediaris: ara París, ara Grècia, ara Portugal, ara Espanya, ara Anglaterra, ara Argentina, ara Xile, ara Egipte, ara, ara, ara…
Així surten anuncis d’una regressió en drets socials en aquells estats on el benestar havia estat la principal bandera de diferència, durant dècades, enfront d’un model neoliberal en el qual els drets socials no existien. En l’altre costat, en alguns països, on el model de l’economia de mercat es proposava com a model únic i exemplificatiu –com el cas de Xile, sense dir que s’executava gràcies a un règim dictatorial que el va assegurar– actualment comença a fer aigües, i a evidenciar que sense drets socials mínims garantits (com són educació i salut) i una distribució social assegurada per mesures estatals, encara que existeixi creixement macroestructural per a uns pocs sectors enriquits, la cohesió social no es garanteix.
D’aquesta manera, el terreny està adobat: les persones surten al carrer a mostrar el seu descontentament per la reducció de drets socials; mentre que en altres punts del planeta, surten per intentar obtenir alguns drets que no han tingut mai.
En el fons s’evidencia que els estats estan intentant aplicar internament el poc control que està a les seves mans per a garantir una funció de poder enfront de l’escassa capacitat per a controlar els grans capitals que es mouen més enllà de les crisis econòmiques i inestabilitats i dels estats. Fins i tot aquests sectors enriquits guanyen, malgrat les crisis (cal recordar que els últims índexs internacionals mostren que part de la banca ha obtingut beneficis fins al 15%).
I és que, en el fons, sembla que l’economia compleix objectius diferents, estrictament pragmàtics, més que potenciar la cohesió social. Ha estat perdent la capacitat per a cobrir efectivament les necessitats de les respectives comunitats nacionals, privilegiant uns pocs sectors supranacionals.
«Les necessitats, fins i tot les bàsiques, d’una part importantíssima de la població mundial no estan cobertes, per això un arriba a la conclusió que l’economia no compleix el seu deure. La globalització és la forma actual de domini econòmic, però d’una manera completament contrària al que hauria de ser un sistema econòmic adequat. Per tant estem en una economia que es pot definir com a globalitzada, però que és l’antítesi del que de veritat hauria de ser l’economia: la satisfacció de necessitats humanes», assenyala l’economista català Arcadi Oliveres.
Un repàs simple pels diversos mitjans de comunicació internacionals i els canvis socials, polítics i econòmics que s’estan materialitzant, ens fa veure que s’estan produint uns canvis socials profunds, tant o més importants que els esdevinguts en la societat industrial. Canvis que modifiquen la visió que fins ara teníem de «l’exclusió social».
Fins fa no gaire, aquest concepte ens sonava com a referència a aquella pobresa o als grups empobrits que quedaven fora del sistema per raons diverses (estructurals món, eren considerats com a danys col·laterals de l’aplicació d’un sistema de creixement que actuava en un benefici més general. No obstant això, actualment aquest concepte abasta molt més: segons el doctor en economia Joan Subirats, l’exclusió social es defineix «per la impossibilitat o dificultat intensa d’accedir als mecanismes de desenvolupament personal i inserció sociocomunitària i als sistemes preestablerts de protecció».1
Si moltes persones, en diferents països, haguessin d’autodefinir la seva situació actual, sens dubte podrien descriure-la sota els termes de l’economista. I no tan sols els pobres, sinó també una creixent classe mitjana empobrida i precaritzada.
D’aquí la necessitat de posar atenció, despertar-se, sortir de la bombolla del consum i de la immediatesa. Indignar-se, com proposa Stéphane Hessel, però també actuar. Això implica un posicionament personal ètic quotidià, però també una visió de la democràcia més participativa i no solament representativa, en què les persones tinguin una incidència real en la decisió de com han d’actuar els estats… paral·lelament, caminar pas a pas cap a un sistema més humà, econòmicament més solidari que respongui a les veritables necessitats del grup social i més ètic. Actuar i canviar d’actitud abans que es perdin recursos naturals i més persones caiguin sota la línia de la pobresa.
Intentar armar un nou trencaclosques, com conclou Oliveres: «el paradigma l’hem de canviar, però aquestes passes, per a assolir-ho, les haurem d’anar fent a poc a poc… és com quan de petit et regalaven un trencaclosques, amb una sèrie de cubs i diverses làmines, i et deien: “canvia-ho”, i al cap de cinc minuts obtenies una nova làmina. Això és el que jo entenc amb el nou paradigma: si volem impulsar un canvi de paradigma, com en un trencaclosques, hem d’anar canviant els cubs perquè hi apareguin noves làmines a sobre».2
1. http://unpan1.un.org/intradoc/groups/public/documents/CLAD/clad0044535.pdf