Per Josep M. Forcada i Casanovas
Metge
Barcelona, febrer 2012
Foto: Laiveesvida
Amb ironia, però amb energia, en parlar-li del tema de la vellesa, una persona de vuitanta anys em recriminava: «Jo no sóc vella i el meu marit tampoc». Responia al comú rebuig de la paraula «vell». Per això hem trobat tantes metàfores com imaginació tenim: tercera o quarta edat, ancianitat, gent gran… Tant se val. Duem el llast de no acceptar plenament els anys amb les consegüents xacres i fem tot el que podem per dissimular que ens apropem al moment de la mort, és a dir, d’anar-nos-en d’aquest món. D’altra banda, no volem ser vells perquè no ens arrabassin la dignitat, que és el resultat de poder seguir mantenint les formes familiars o socials, encara que legalment et vagin encarrilant cap a un fons de sac –no tenir treball remunerat, encara que tinguis una jubilació, si és que la pots tenir–, encara que t’impedeixin fer coses si et fallen òrgans com el de la vista o de l’oïda, o no tens l’agilitat suficient, i llavors es fa un elenc de coses que pots arribar a fer o que et deixen fer. D’això darrer em resisteixo a dir-ne envelliment actiu. Almenys no és del tot això. Per a mi és actiu quan l’actitud personal d’emprendre la vida fa que siguis capaç de posar-hi tot el teu ésser. No esmorteeixes la teva existència, ni et refugies en actituds residuals, és a dir, encara que no pugui fer el que feia, faré això altre. Malauradament, quan es perd la llibertat queda bloquejada la possibilitat de ser actius.
Fem un parèntesi abans de continuar. Hi ha circumstàncies pròpies de la salut que tergiversen les capacitats intel·lectuals i físiques que limiten l’activitat. N’hi ha a totes les edats, però també n’hi ha moltes que sorgeixen a partir d’uns anys i s’accentuen amb el temps. Però, dintre les possibilitats, amb suport mèdic, amb ajuts especialitzats, s’ha d’aconseguir al màxim la dignificació de l’activitat de les persones. Repeteixo, a qualsevol edat, encara que hi incideixi la malaltia, els accidents o altres adversitats anomenades invalidants. Amb l’autonomia física i psíquica no s’hi pot jugar. Sí que s’ha de donar suport, promoure i ajudar a treure’n partit. Això distingeix una societat que té cura dels seus ciutadans, que hi està atenta i se’n preocupa, perquè els sap cuidar amb els millors recursos. Hi ha països i cultures que resolen aquests casos arraconant els ciutadans. És una mala política oblidar-se de la dignitat dels febles. Tanco el parèntesi.
Conscients del propi present
Actius, però conscients del present que vius. La persona que està a l’atur pot estar activa o pot estar passiva. La passivitat és una «malaltia» de l’ésser, que fa de la vida un patir, és a dir, ets pacient de la teva dissort. És tan greu aquesta «malaltia» que t’invalida per a mirar al teu voltant. Només ets capaç de mirar-te a tu mateix i que els altres et mirin amb una estranya compassió, és a dir, reconeixent les teves febleses, però provocant un distanciament estrany.
Actiu no s’ha d’entendre com aquell que és un belluguet extemporani que molesta arreu on va, per la senzilla raó de no saber estar al seu lloc.
Una de les frases que s’atribueixen a Azorín –vés a saber si és d’ell o no– és aquesta: «És vell aquell qui no té curiositat». Això té relació amb el terme actiu. La sana curiositat, que no és la tafaneria, et porta a mirar el teu entorn i especialment endavant. És a dir, a sortir d’un mateix per veure on ets, amb qui estàs, què fas i què fan els altres. El tafaner és obsessiu i interfereix, sovint, fent mal. Curiositat per a indagar avenços de tota mena, per a gaudir-ne, per a implicar-te, per a integrar-te en projectes. L’única condició perquè les activitats en què t’impliquis reïxin és que aquesta curiositat et faci sentir solidari amb allò que t’atreu.
A molts els sembla que l’activitat voluntària és gastar les sobres del seu temps, però no és així. Estar actius gaudint de la teva capacitat de posar en acte tot allò que podria restar en el món de les idees o dels somnis. L’actor actua i fa present un fet que pot ser un somni o una realitat. Però amb la seva capacitat de recreació apropa aquest fet a l’espectador i el fa viure en un present que l’atrau i el commou. L’actualitat és atractiva o s’ha de fer atractiva i possibilista.
El pensador José L. Aranguren, en unes Jornades que celebrà l’Àmbit d’Investigació i Difusió Maria Corral sobre «L’ancianitat, nova etapa creadora», parlava de la vida com un continuum. Ell, que va treballar incansablement, va haver de deixar una càtedra d’Ètica estable i ben remunerada a la Universitat de Madrid. Va haver d’aixecar el vol a diverses universitats americanes, entre altres a Berkeley, en un exili intel·lectual, però no va deixar mai de sentir en la seva vida que hi havia un fil conductor que no es trencava. La coherència de l’ahir, lligat a l’avui i al demà, enforteix les teves possibilitats de ser el que ets sense por ni nostàlgies. Aquestes són «dues malalties de l’ésser».
Pors
Por de ser qui ets. És que abans eres un altre? Tens por que et coneguin ara, potser més limitat i amb més xacres? Por que notin algunes febleses que abans dissimulaves? Por del fracàs? Et creus que sempre has de ser guanyador? Por de no endevinar el teu paper de futur? No serveixen els pronòstics que un es fa com si es tractés d’un endevinaire. Por de ser malentès? Por de quedar-te sol davant d’un projecte? Tot emprenedor coneix aquestes preguntes i moltes respostes més. Això val per a qualsevol edat. Hi intervé també un factor fonamental: la mandra. En molts moments és necessària. Qui no n’ha tingut? L’interessant de la mandra, com el beure o el fumar, és no ser-ne esclau. Espolsar-se la mandra, permeteu-me que la qualifiqui d’«intel·lectual», que és aquella que justifica l’acció de no fer res, la que reprimeix els sentiments, la que anul·la la intel·ligència i estaborneix la voluntat, i que no té res a veure amb la mandra que és conseqüència d’haver anat a dormir tard.
Nostàlgies
Pel que fa a la nostàlgia del passat, és a dir, voler reviure el que vas passar o dius que vas viure, normalment molt ensucrat, et fa desfigurar el que foren realment les coses i com van ser, les fas malbé en el teu pensament i te n’arribes a creure una nova versió. Unes coses que no existien, no existeixen ni existiran, precisament perquè les circumstàncies d’avui són diferents i cada dia ho seran més. Aquesta diguem-ne també «malaltia de l’ésser» de creure’t coses que avui ja no són i vols que siguin, forcen la teva realitat existencial. Encara que segurament podien ser bones, avui ja no serveixen. Els actius, adaptats a la realitat, no perden el temps ni s’entesten a pentinar perruques blanques de tirabuixons ni volen anar pel carrer amb carruatges de cavalls.
Actius fins al final
Actius, perquè després de contemplar, pensar, pregar en un temps de pau interior es pot fer tot el fonamental, però amb sentit, amb contingut; el superflu o l’accidental cau com la fulla d’un arbre sec. És un deure no deixar que la vida s’assequi pel pas dels anys. Quan això passi, perquè no som eterns, se’ns apagaran les forces, llavors segurament passarem a l’estadi de la malaltia, tal com ressenyava en el «parèntesi». Tampoc no cal que tinguem por. Segur que molts tindran cura de nosaltres. Almenys que ens quedin forces per agrair-los el que facin per nosaltres. Hem d’entendre que l’espelma –la vida– a vegades s’apaga d’una lleu bufada, altres costa més, però això és llei de vida, encara que a molts els sigui difícil d’acceptar. Si queda un petit alè de seny i de tocar de peus a terra, també s’ha de poder dir: benvinguda mort, sé que hi ets, no et tinc por, almenys, perquè tinc curiositat d’arribar-hi i ben segur que hi trobaré el que havia esperat des d’allò que penso i crec.