Per Toni Rubio i Nicás
Educador social
Barcelona, desembre 2012
Foto: Creative Commons
La paraula ‘coherència’, prové del llatí coharentia, i designa la qualitat del que representa una connexió o relació interna i global de les seves parts entre si.
Segons el diccionari català, «una persona té coherència quan fa les coses d’acord amb el que diu i el que pensa».
La coherència en la nostra professió hauria de ser implícita en tots els nivells; a l’hora de pensar, d’exposar en equip, de valorar i d’actuar. Però aquesta no és sempre la mateixa per a tots, ni fem servir els mateixos paràmetres. I, per descomptat, no tenim les mateixes bases ètiques que sustentin la nostre dosi de coherència. Hauria de ser una virtut inherent a la decisió de dedicar-te als nens i nenes, i la base principal del nostre dia a dia en la relació amb els infants i amb la resta de professionals.
El treball en equip necessita una coherència grupal sostinguda per la nostra pròpia individual, que, al mateix temps, es regeix per unes fórmules de participació concretes, pactades i consensuades.
La coherència no s’improvisa. Tampoc no és un objectiu temporal ni el resultat d’una metodologia aplicada de forma individual i/o grupal. És un saber fer, un voler transformar i, sobretot, és tenir la capacitat d’observar, proposar i d’acceptar el procés que es genera.
Però tal com diu Francesc Torralba: «La coherència comporta una part de crítica, però especialment d’autocrítica».
Ser coherents implica generar un clima de confiança, grupal, com en la relació amb els nens, i que alhora faciliti una critica creativa i una autocrítica reactiva reflexiva de les situacions i actuacions que es generin de la nostra tasca educativa.
La nostra actuació diària amb els nens i nenes i amb els companys, s’ha de sustentar en el temps i en la credibilitat mútua. I aquesta credibilitat ens donarà una autoritat moral, atorgada pels nens i per tots els agents que hi intervenen.