Per Laura Muñoz Olivares
Psicòloga
Sevilla, desembre 2012
Foto: Creative Commons
En els darrers anys s’ha avançat molt en la conscienciació social sobre la importància de la coresponsabilitat; és a dir, a assumir que la cura de la llar i la família és feina de tots i totes, la qual cosa implica –per als uns– acceptar noves responsabilitats –i per a les altres– aprendre a delegar aquelles que se’ns han atribuït històricament.
Frases com «jo ajudo a casa», encara que ben intencionades, segueixen indicant una falta de consciència del que és o no una responsabilitat pròpia compartida. La casa és responsabilitat de tots els que hi resideixen i no, com s’ha entès tradicionalment, el lloc propi de la dona.
Davant d’aquesta realitat és important recordar que l’objectiu de la igualtat de gènere no consisteix només a millorar les condicions de vida de la dona, sinó també a procurar que homes i dones tinguin les mateixes oportunitats i responsabilitats, per exemple, en l’educació dels fills i filles.
Potser seria més fàcil d’entendre si el que habitualment s’ha presentat com a «deures» o «obligacions» se’ns presentés com a «oportunitats»: l’oportunitat d’estar amb els nostres fills, de preparar el menjar, de cuidar els avis, de mantenir la casa neta, de planxar la roba, etc. Per a aprofitar aquestes oportunitats cal aconseguir un equilibri entre la vida laboral i familiar, la qual cosa és una lluita que ens concerneix a tots i totes. Tot i això, per a moltes persones la «conciliació familiar» segueix sent un tema «de dones». De fet, en aquests casos és molt habitual que quan el pare o la mare no tenen temps de fer-se càrrec de les tasques de manteniment i cura de la família, aquestes solen recaure en l’altre membre de la parella.
A diferència d’aquesta mena de situacions, la conciliació familiar beneficia totes les persones, ja que possibilita una distribució equitativa de les tasques de manteniment i cura de les persones grans o dependents. D’aquesta manera, tots els membres de família poden disposar d’un temps de feina, un altre d’oci i un altre de convivència familiar, independentment de quina sigui la seva ocupació principal.
Davant d’això, Núria Chinchilla, directora del Centre Internacional Treball i Família de l’IESE, assenyala: «L’empresa està pensada per homes i per a homes del segle passat. Cal repensar la feina si volem no arribar tard a alguns problemes com la baixa per maternitat, els fracassos escolars… Tot té relació amb el fet que no s’està a casa i no es conviu. A més, cada vegada arriben a l’empresa persones més egocèntriques, incapaces de fer equip. Hi ha un triangle entre família, empresa i societat. El qui no viu en família no pot aportar aquesta experiència a l’empresa, ni als ciutadans».
Aconseguir un equilibri dins la jornada diària entre treball, llar i oci, facilitaria un millor repartiment de les tasques i el foment de la coresponsabilitat. Alhora, acceptar les tasques de la cura de la família i la llar com una responsabilitat compartida ajudaria a entendre la rellevància de tenir temps més enllà de la jornada laboral.