Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en pedagogia
Barcelona, novembre 2012
Foto: www.ventdcabylia.com
Enguany vam poder quedar bocabadats davant les imatges del planeta Mart, quan l’explorador Curiosity aterrava el passat mes d’agost al planeta vermell. Si no fos per l’enregistrament d’aquell fet, poca hauria estat la receptivitat entre la ciutadania. Si va assolir tanta expectació fou per la imatge, el poder de la imatge! Imaginem-nos per uns moments l’arribada a Mart sense que en quedés enregistrada cap representació. En ple segle XXI ben segur que no hauria estat creïble. Perquè un fet sigui creïble ha de passar per algun tipus d’enregistrament, sigui vídeo, fotografia, so… El que fa anys, o més aviat segles, era validat com a cert merament per la tradició oral del fet o per la documentació escrita que algun testimoni en pogués deixar, avui dia, i més si es tracta d’esdeveniments que volem qualificar de científics, han de poder tenir algun enregistrament gràfic.
La perplexitat de l’enregistrament arriba quan en l’àmbit familiar, laboral o ciutadà, en les vivències i convivències casolanes, sembla que tot allò que no pugui quedar enregistrat d’alguna manera, no hagi arribat a passar. Quan hom torna d’un viatge, el que gràficament no ha captat en la seva càmera o mòbil, el que no ha digitalitzat, podem quasi afirmar que no ha succeït. Si volem explicar el que hem viscut en un viatge, ho fem amb el suport gràfic. I si no ens acompanya aquest suport, ja no sols els fets no són prou creïbles a ulls externs, sinó que arribem a no recordar-los prou, a fer memòria del que hem viscut ajudat per l’enregistrament que ens hi acompanya, tot revivint-ho. Així és com l’enregistrament esdevé necessari perquè un fet adquireixi la categoria d’autèntic. Ja podem explicar que vam trepitjar la Muralla xinesa, que si no en tenim un document gràfic, no serà gaire creïble. Tal és la dèria de l’enregistrament, que quan estem amb algú memorable o en un indret nou, sigui plaent o inversemblant, el primer que pensem és fer-ne una fotografia o vídeo, gairebé abans de meravellar-nos-en amb els nostres propis sentits: amb una mirada contemplativa, amb el tacte de la textura del paisatge urbà o rural, amb la flaire que desprèn aquell indret que impregna la nostra sensibilitat, amb el gust que podem arribar a paladejar o des dels sons que l’oïda en pot copsar.
El nivell de confiança en els nostres enregistraments naturals a través dels cinc sentits ha minvat considerablement, en benefici de la confiança en l’enregistrament extern a nosaltres. La memòria del pen drive amplia infinitament la capacitat de retenir en la nostra ment tants i tants fets i coneixements que fóra impossible recordar. Un cop més, copsem el límit humà, tan evident i alhora tan temut.
Al capdavall, els registres naturals com la retina o les papil·les gustatives s’amplien amb instruments externs, però el que també cal que tinguem present és que aquests registres naturals són insubstituïbles, si més no a hores d’ara. La flaire de la farigola, la rugositat de la pedra tallada o l’escull de la sorra, l’efecte mullat de l’aigua, el sabor d’una bona escudella casolana, són alguns dels efectes que necessiten els sentits humans per a ampliar els registres gràfics, la dèria de l’enregistrament dels quals a voltes apaga el gaudi de la resta.
Al capdavall, també passa tot allò –molt– de què sortosament no tenim registre, ni percebut pels sentits humans ni pels instruments externs creats. Tant de bo també se’ns faci creïble. Si no, quantes onades que acaronen i es barallen amb les roques costaneres, sense enregistrament! Quants sospirs i delits en la foscor i la solitud d’una vida, sense documentació! Sortosament, la vida va més enllà de qualsevol enregistrament. També en ple segle XXI. Transcorre en l’anonimat i des de l’anonimat.