Per Javier Bustamante i Enriquez.
Poeta
Barcelona, març 2012
Foto: Manuela
Antropològicament, la cara s’associa a la interioritat de la persona. En els canvis que hi podem apreciar durant una conversa, intuïm pensaments i sentiments que no s’expressen amb paraules. Unes pupil·les que s’il·luminen, una mirada que es perd, unes celles que s’arquegen o s’arrufen, una boca que s’estreny, unes aletes nasals que s’expandeixen, una pell que s’enrogeix o es torna pàl·lida… Molts signes molt evidents o gairebé perceptibles, fan del rostre un mirall de pensaments i emocions.
Però la materialització de la nostra vida interior no és únicament la cara. Tot el cos és «encarnació» de les altres dimensions que ens componen. L’equilibri emocional té el termòmetre en la nostra corporalitat. Durant la vida passem moments de més plenitud que s’expressen en vitalitat, disponibilitat per a fer les tasques quotidianes, flexibilitat per a aixecar-nos de les ensopegades –incloent-hi les físiques–, claredat a l’hora de resoldre problemes o proposar sortides creatives. També vivim períodes crítics en què el cos tradueix en malaltia processos interns que no sabem resoldre conscientment, relacions amb els altres, amb nosaltres mateixos, amb el treball, que ens resulten difícils en aquell moment concret de la nostra vida.
És important destapar-se la cara a un mateix. I no únicament el rostre, sinó tot el cos. Descobrir-se el cos, conèixer-lo, concebre’l en el nostre interior, reconèixer que som una unitat. El mirall sempre mostra la veritat, diuen. La mostra si la volem veure. Contemplem-nos per fora i per dins, intuïm la meravella de processos que s’originen perquè puguem respirar, articular un pensament, emetre un so, empassar-nos un glop d’aigua. Atrevim-nos a veure que fem goig, més enllà dels cànons socials. No importa l’edat, el color, les corbes, els buits, les arrugues… Importa que som i que som aquí. Som rics en existència. Tenim tot el necessari.
Actualment hi ha documentals que ens mostren la meravella del cos humà. Mirem-los i deixem-nos sorprendre per allò que els nostres sentits més immediats no poden copsar, però que està succeint ni més ni menys que en nosaltres mateixos, sabent que sense cadascun d’aquells microprocessos no podríem continuar existint.
Destapar-se la cara també té altres connotacions més enllà de les físiques. Revelar-se a si mateix és un exercici de sincerar-se. És comú amagar allò que ens pot fer mal i els primers a qui ho amaguem som nosaltres mateixos. Tanquem els ulls al que no ens agrada de la nostra persona, del nostre caràcter, de la nostra història. Ho maquillem perquè els altres no ho coneguin i així no ens sentim exclosos. Però aquesta pràctica, bé ho sabem, no porta la felicitat, sinó al contrari. Prendre consciència d’això com més aviat millor ens ajudarà a sortir d’aquesta situació. Per això, conèixer-se, descobrir com som o perquè som com som, acceptar-se, ens permet destapar-nos la cara, tant a nosaltres com als altres. Ningú no és perfecte, quina alegria! Traguem-nos el pes de buscar l’ideal i de voler-nos-hi assemblar.
«Donar la cara» és una expressió equivalent a destapar-se la cara. En els moments de crisi social presents, la gran majoria se sent enganyada per una realitat que no era la que semblava. Per això, que n’és d’important donar la cara! Donar la cara és mostrar-se tal com un és. Un pot pensar, per què m’han enganyat?, per què he de pagar pel mal o els errors d’altres? Aquest pensament no canvia la realitat. El que sí que hi pot incidir, encara que sigui en una esfera reduïda, és un canvi d’actitud personal. I aquest passa per «donar la cara», és a dir, fer front a les situacions. Sobretot a les que podem modificar. Com una pedra que cau a l’aigua i hi forma ones, ser honest, donar la cara, fer front, repercuteix en el nostre voltant i es torna contagiós.
Anar descobrint progressivament el rostre de la vida, de la Vida amb majúscula i de la nostra pròpia vida, ens ajuda a mirar amb ulls nous el que ens envolta, descobrint que tot ens ensenya alguna cosa de nosaltres mateixos. Descobrir el que som capaços de ser i fer ens uneix a la realitat.
Destapem-nos la cara, és massa bonica per a portar-la tapada.