Per Javier Bustamante i Enríquez
Psicòleg i poeta
Barcelona, setembre 2012
Foto: montse-a.blogspot_com
Quantes vegades pensem en el que ens falta per a ser feliços, i fins i tot ens recriminem per això! Em falten diners, una casa o un cotxe determinats, viatjar a aquell país, economia per a pagar aquest deute, tractar amb aquella noia, més reconeixement a la feina, perdre o guanyar quilos…
Ens sortiria una llista interminable si ens poséssim a veure tot allò que ens falta per a arribar a l’ideal que ens hem forjat de nosaltres mateixos. I es fa tan llunyà el que és real del que és ideal, que la frustració i la baixa estima s’instal·len en la nostra vida.
Certament, els éssers humans tenim mancances. Naixem dependents d’altres éssers que ens han donat la vida i que ens han de cuidar durant molts anys. Però aquest és un estadi de la nostra vida. La carència, la falta, la dependència són moments i oportunitats d’aprenentatge i creixement. Quan no som capaços d’assumir aquest buit originari, aquella falta, amb naturalitat i saviesa, llavors ens dediquem a omplir-nos de coses, situacions, experiències externes amb les quals oblidar la nostra condició.
Al final acabem convertint-nos en allò de què ens anem omplint, sense ser capaços de contemplar-nos a nosaltres mateixos. És necessari escoltar la nostra pròpia veu, però resulta que estem plens de sons externs: veus, idees, sorolls, opinions, notícies, la vida dels altres… Es fa gairebé impossible saber què volem o per què una cosa o altra ens fa mal o ens alegra!
Si, arribat a un punt del nostre camí per la vida, som capaços de notar que ens passa alguna cosa, que anem suportant càrregues pesades, que ens fan nosa moltes coses per a caminar, hem arribat a un moment important de la nostra existència. Convé parar, intentar escoltar-nos, contemplar-nos. Com si fóssim una persona acabada d’arribar a la nostra vida, un nou amic, ens hem de mirar, veure quins hàbits tenim, preguntar-nos què sentim, en què creiem, què ens fa feliços i infeliços.
Aquest interrogatori amistós al cor pot fer-nos obrir els ulls per a veure que en realitat no és que ens faltin coses per a ser feliços. No; al contrari. Ens sobren moltes coses per a arribar-nos a conèixer, a acceptar, a compendre i poder sortir saciats d’amor a trobar-nos amb els altres. Heretem moltes idees, costums, prejudicis, concepcions de la realitat, l’amistat, les relacions personals, el tracte envers la resta dels éssers vius que no contemplem ni qüestionem. Moltes vegades ens convertim en portaveus de mort i no de vida.
L’arbre de fulles caduques és despullat de la seva vestidura a la tardor per a poder sobreviure a l’hivern, i, arribada la primavera, obrir-se de nou a la vida. Les persones també necessitem deixar caure tot allò que ens representa un llast per a seguir vivint. Renunciar a allò que no és essencial implica exposar-se, quedar despullat com l’arbre, cosa que ens prepara per a acollir la vida de forma renovada, sentint aquells brots dels quals naixeran flors i fruits per a compartir amb els altres.
Entre la dependència de viure lligat al que és material, a fets del passat (o del futur que potser no arribaran mai), a persones, i la independència de creure que no necessito res ni ningú, es troba la interdependència. És a dir, el punt mitjà que m’ajuda a reconèixe’m un ésser necessitat dels altres, però a la vegada lliure per a decidir responsablement i engendrar situacions de vida al meu voltant.
Em sobren tantes coses per a ser feliç! Si puc arribar a aquesta clarividència, també puc evidenciar que no hi ha res que em pertanyi com a possessió. Estableixo relacions noves amb tot allò que «necessito» per a viure. Començant per les persones. No són per a mi una necessitat ni una propietat, sinó companys i companyes de vida amb les quals estableixo vincles d’amistat desinteresada, gratuïta. De la mateixa manera amb la resta d’éssers vius i inerts, els quals em desperten sol·licitud i respecte.