Per Javier Bustamante
Poeta
Barcelona, juliol 2012
Foto: Antiñoños
Fa poc un amic comentava que quan un viu el futur per sobre del present viu com un vell, ja que en el futur un és vell. Vaig quedar commogut amb les seves paraules. Efecticament, moltes vegades ens instal·lem en allò que podria passar o que ens agradaria que passés i deixem de tenir els peus en el present, en aquest aquí i ara. Invertim energia i temps en aquest futur incert, encara irreal, i restem vitalitat al nostre viure avui.
És clar que és un bon exercici somiar, projectar el que volem fer en el futur o anar encaminant els nostres pasos cap a una fita concreta: això ens dóna orientació i tranquil·litat. Però quan aquesta ocupació es converteix en una preocupació, és quan comencem a sacrificar el present i a viure l’avui amb insatisfacció i patiment.
Tot el que plantem en el present, serà el que probablement sembrarem en el futur. Si vivim amb qualitat el present, gaudint dels moments feliços, afrontant amb realisme les dificultats, acceptant amb generositat les situacions que se’ns plantegen, el futur serà una conseqüència esperançadora.
Generalment pensem que la novetat ens la portarà el futur. En realitat, allò nou està en el present, ja que és el que està naixent en aquest moment. El futur encara no existeix. Si fixem la nostra atenció en allò que és lluny, perdem de vista el que hi ha al nostre voltant. Fins i tot allò que hi ha al nostre interior.
Per altra banda, la nostra cultura fomenta l’eterna joventut. Productes de bellesa, tractament, menjar, dietes, vestimenta… son actituds que, paradoxalment, ens fan vells, ja que vivim el futur per avançat. Intentem congelar el present amb la il·lusió de conservar-nos sempre iguals.
Trasllado això a les nostres relacions socials; també s’hi palpa una absència del present. Per exemple, l’abús de dispositius electrònics com els telèfons mòbils, videojocs, aparells per a escoltar música i el mateix ordinador, ens poden apartar del context vital present i deixar-nos automarginats d’allò que succeeix al nostre voltant, debilitant els nostres llaços amb la realitat i les persones que la conformen.
Viure l’avui amb consistència, amb acceptació joiosa, amb entrega i receptivitat, pot ajudar-nos a donar al temps el seu valor real. No és important si som joves o vells, sinó que existim en aquest precís moment.