Per Alina J. Bello Dotel.
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral.
Santo Domingo, Rep. Dominicana, maig 2012
Foto: J. L. Durante Molina
Henry Ford deia que el fracàs ens permet tornar a començar amb més informació; això no obstant, en la societat postmoderna el fracàs és vist més com una aberració que com un dels passos del llarg trajecte que condueix a l’èxit.
Convençuts, a través de les revistes de societat i de la pantalla de Hollywood, que l’èxit s’assoleix en segons, ens hem oblidat que darrere de cada història que llegim o veiem, hi ha un gran nombre de fracassos i recodificació de dades i actituds que, fruit de convertir-se en experiència acumulada, condueixen a l’èxit.
Avui, davant l’ensorrada dels grans sistemes financers, davant el fracàs de tantes propostes per a millorar la nostra condició socioeconòmica, proposo revisar la nostra noció d’èxit i fracàs, així com de la nostra llista de persones que han tingut èxit i de fracassats, pel bé de les generacions futures.
Els éssers humans no naixem amb totes les respostes a les preguntes que ens farà la vida en el seu lent o vertiginós discórrer, segons sigui l’edat en què culmini. És arran d’una sèrie d’actuacions en format d’assaig-error que aprenem què fer i què dir en cada circumstància. Aquest aprenentatge es veu optimitzat mitjançant el procés d’ensenyament formal que constitueix l’educació escolar que rebem de manera obligatòria a gairebé tots els països del món.
Encara quan l’escola ens comunica el coneixement i la cultura de la nostra civilització humana des dels orígens fins als nostres dies, per un assumpte d’ideologia, es fan ressaltar més els assoliments que les pèrdues sofertes en el camí de construir-nos com a éssers socials. Potser és aquí la base de la nostra errada percepció de la realitat.
Ens eduquen per a refusar les debilitats pròpies de la nostra condició humana i per a exaltar les conquestes que obtenim, sense guardar memòria de les vegades que hem caigut abans d’aconseguir-les. Al final ens percebem com a éssers ascendents en una escala de victòries sense derrotes. La nostra història és més la d’una pel·lícula que la d’una vida humana, som els superherois de les pel·lícules que veiem. Fins això hem perdut! La possibilitat de ser éssers humans que cauen i s’aixequen, i, per tant, capaços d’entendre els que cauen i de sentir compassió i donar-los suport.
Davant d’un panorama tan desolador s’ha de rescatar la realitat. Ja n’hi ha prou de seguir comprant el somni que som infal·libles i estem destinats a assolir-ho tot només decidint-ho. És clar que podem aconseguir moltes coses si ens hi posem, però mai sense caure i alçar-se. Mai sense fer esforços valerosos per construir un camí transitable perquè altres, després de nosaltres, hi passin amb més seguretat, mai sense acceptar que els humans no som màquines i que com a humans, som fràgils i necessitem el suport solidari d’altres, per a pujar els esglaons de l’escala de la vida.
Tenir èxit passa per la companyia dels que t’ajuden quan caus i et donen la mà perquè t’aixequis. El triomf, en qualsevol etapa de la vida en què es doni, per a ser-ho veritablement, ha de tenir imprès l’esforç i els rostres de tots aquells que en la carrera de la vida han caigut, s’han aixecat, han ajudat altres a alçar-se de les seves caigudes i junts han construït l’èxit que reconeix el fracàs com a part de la seva constitució fonamental.
Això és ser humans, la resta, pura ficció cinematogràfica!