Per Laura Muñoz i Olivares
Psicòloga
Sevilla, juliol 2012
Foto: Creative Commons
L’any 1951, el psicòleg social Solomon Asch va dur a terme un experiment sobre com es pot veure influïda la nostra forma d’actuar i les nostres opinions per l’opinió de la majoria. En aquest experiment es mostrava una sèrie de targetes a un grup de participants, en les quals hi havia una línia vertical seguida de tres línies de diferentes longituds. Una de les línies era idèntica a la primera i els participants havien d’indicar quina era. Les altres dues eren clarament de diferents longituds. La particularitat de l’exercici consistia en el fet que, prèviament, s’havien donat instruccions a gairebé tots els participants perquè donessin respostes errònies. Només un dels participants, que a més a més era l’últim a contestar, desconeixia aquestes instruccions. D’aquesta manera, encara que la resposta correcta fos la línia número 2, tots els participants que ja estaven previnguts responien sense dubtar que era la número 1, fins a arribar al torn de resposta de l’únic veritable participant en l’experiment, i així sucessivament amb totes les targetes.
L’investigador es va sorprendre en comprovar que el 33% d’aquests participants es deixava portar pel grup, responent el mateix que havien dit els altres, encara que les seves respostes fossin clarament errònies. Quan en finalitzar la prova se’ls n’explicava la veritable finalitat i se’ls preguntava quins eren els motius pels quals havien donat aquelles respostes, tots ells reconeixien haver respost el mateix que els altres per por de no encaixar o perquè dubtaven d’ells mateixos. Si no hagués estat per la influència de la resta del grup, haurien respost correctament.
El més sorprenent de l’experiment d’Asch és que no hi havia cap figura d’autoritat que els incités a respondre erròniament, ni tampoc es feien comentaris negatius respecte a les respostes. El participant era totalment lliure de respondre conforme al seu judici i, tot i això, una tercera part de les persones que participaven en la prova preferien equivocar-se deliberadament abans que donar una resposta diferent de la de la resta del grup.
Que potser no és suficient que l’opinió de la majoria sigui diferent de la nostra per fer-nos canviar de parer? Si és així, fins a quin punt podem estar segurs que la nostra opinió és veritablement «nostra»?
Molts investigadors han estudiat el conformisme durant el segle passat, buscant possibles raons per les quals sovint som fàcilment influenciables per la majoria, i les explicacions més esteses eren dues. La primera és que la gent es conforma pel desig de ser acceptat. Un dels investigadors que va donar suport a aquesta explicació, fins i tot abans que es dugués a terme l’esmentat experiment, fou Henry T. Moore, l’any 1921. D’acord amb la seva teoria, la conformitat sovint és recompensada en la vida quotidiana, mentre que la disconformitat freqüentment és castigada. Resulta obvi que és socialment més avantatjós adaptar-se a l’opinió de la majoria; no fer-ho comporta probablement més esforç i pot comportar consequències negatives (rebuig social, incomprensió, etc.).
Una segona explicació de la conformitat és que els éssers humans volem opinar i decidir allò correcte, i el simple fet que moltes persones opinin una cosa és raó per a creure que l’encerten, especialment si la persona no està gaire segura dels seus coneixements o si es tracta d’algú insegur.
Molts dels participants en l’experiment d’Asch, per exemple, van dir que dubtaven de la seva mala vista. La diferència entre les dues explicacions està en el fet que, la primera persona modifica la seva conducta per encaixar en el grup, però no modifica la seva forma de pensar, en el segon cas, la persona modifica també les seves opinions, acceptant i interioritzant el parer de la majoria.
De tota manera, realment resulta tan negatiu per a la persona opinar d’una forma diferent? En què es diferencien aquells que es van mantenir ferms a les seves respostes dels que es van amotllar a l’opinió de la majoria? Quines conseqüències té el fet de ser conformista o no ser-ho?
Durant la dècada dels setanta, un altre psicòleg social, Serge Moscovici, focalitzà l’atenció en l’inconformisme i el poder de les minories. Segons Moscovici, les minories també generen una influència social, encara que diferent de com ho fan les majories. Les majories sovint basen el seu poder d’influència en la necessitat de l’individu per a adaptar-se al grup i ser valorat positivament, mentre que les minories basen la seva influència en l’interès de l’individu per entendre els diferents punts de vista i optar per la decisió més correcta.
Per això, perquè una minoria d’«inconformistes» produeixi un canvi en les opinions dels altres, ha de mantenir-se consistent i compromesa al llarg dels temps: «Tota minoria que provoca una autèntica innovació ha de llançar-se i continuar durant un cert temps, sense que allò li comporti cap mena d’avantatge en el pla del poder, de l’estatus, dels recursos o de la competència». Efectivament, a curt termini, mostrar-se en desacord amb la majoria pot resultar socialment poc avantatjós, per això aquells que defensen una manera de pensar o d’actuar diferent de l’establerta han de ser constants, d’acord amb Moscovici, si volen que finalment les seves opinions generin un canvi. El mateix autor assenyala com a exemple els esforços del moviment ecologista o del moviment feminista durant les últimes dècades: «Quan les minories no tenen cap impacte, es comprova, després d’un temps, que de fet han marcant la forma de pensar i la sensibilitat d’una societat determinada».
Per tant, encara que el grup com a tal influeixi en cada un dels individus que el conformen, no hem d’oblidar la capacitat de cada un d’ells per a influir sobre el grup. Tots som capaços de generar un canvi.