Per Remedios Ortiz Jurado.
Metge.
Madrid, abril 2012
Foto: Aguascalientes
Les professions sanitàries, entre altres, permeten acostar-se al dolor i al patiment humà d’una manera molt pròxima, i és en aquesta relació de proximitat que es percep la diversitat de resposta a aquestes experiències segons les persones.
Davant d’aquesta realitat humana de fragilitat i vulnerabilitat, la bona voluntat no és suficient, cal desenvolupar habilitats socials de comunicació interpersonal que augmentin la competència relacional i permetin que l’exercici de la professió sigui un trobament de persones.
La trobada humana que es produeix en la relació del professional sanitari amb el malalt és, en gran part, el fonament per a fer un diagnòstic global de l’origen de la malaltia. A més, la comunicació interpersonal que s’estableix és ja un element terapèutic, de manera que el rol del sanitari pot ser teràpia per al malalt.
D’altra banda, no podem oblidar que en aquest tipus de teràpia relacional es produeix un consum i una despesa de recursos emocionals, de la mateixa manera que es consumeixen els recursos sanitaris tècnics. Es tracta, doncs, d’una teràpia en què hi ha graus de qualitat en la comunicació i s’arriba a un desgast com a conseqüència de la tensió i la fricció produïda entre l’atenció al malalt i els límits de la naturalesa humana, la resistència de la persona malalta i dels cuidadors. Per tant, el professional de la salut ha de tenir molt present la fragilitat del malalt i la pròpia impotència com a factors importants de desgast emocional, i plantejar-se la manera més adequada de tractar el pacient en cada ocasió.
Com ajudar una persona quan pateix? Amb quins recursos comptem? Com fer-los servir? Aquestes són les preguntes clau que sorgeixen a l’hora d’establir la relació amb algú que viu una situació difícil. Per a aconseguir una relació eficaç i gratificant, el terapeuta ha de desplegar unes actituds i habilitats que exigeixen afinar l’exercici dels sentits:
Escoltar atentament, sense jutjar, observant el llenguatge no verbal i mantenint el silenci com a acollida, sense omplir-lo de paraules buides. Utilitzar només la paraula clara i precisa per a la comunicació, o bé la paraula que confessa no saber què dir.
Mirar l’altre per transmetre acollida, llibertat, serenor; utilitzar la mirada com a teràpia, cosa que requereix disposar-se a entrar en contacte amb la pròpia vulnerabilitat i la pròpia fortalesa.
Tocar per prestar un servei diagnosticant per acollir la fragilitat del qui pateix, tocar per comunicar un afecte íntim i amarat de goig. El contacte corporal és teràpia per al qui no es pot curar.
Cada vegada són més les institucions i centres especialitzats en temes de salut que proposen l’empatia com un treball obligat en què han de ser educats i s’han d’exercitar els professionals de la salut per a desplegar amb més qualitat la seva tasca.
L’empatia, entesa com a capacitat que permet comprendre els sentiments d’altres persones, és un element que té un paper fonamental en aquest treball que comporta exposar-se a la proximitat de la malaltia per tractar de curar quan es pugui, consolar sempre i acompanyar a ben morir.