Per Sofía Gallegos
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Barcelona, maig 2012
Foto: Ies Luis Velez
En aquestes dates els estudiants de segon de batxillerat propers a iniciar els estudis universitaris es troben en la situació d’haver de triar una carrera entre el ventall ampli de possibilitats que ofereixen les diferents universitats. L’elecció no és fàcil. Segurament és la primera ocasió en la vida en què el jove té la sensació de tenir el futur a les seves mans; ha de prendre una decisió, les conseqüències de la qual tindran un impacte més o menys favorable en el seu futur segons hagi estat l’opció escollida. L’universitari haurà de dedicar quatre anys de la seva vida, com a mínim, a estudiar uns continguts que li han de resultar mínimament engrescadors per a poder superar amb èxit els innombrables exàmens i treballs. Se li exigirà un esforç continuat amb la finalitat d’assegurar el seu èxit acadèmic i valorat sovint com a predictor d’un bon futur professional, malgrat que la realitat s’encarregui de no demostrar-ho.
Davant d’aquest panorama és comprensible que en el jove es generi un cert grau d’ansietat, a més de les diferents pressions a què està sotmès. En primer lloc, els pares, que, preocupats pel futur laboral del fill, esperen d’ell l’elecció d’una carrera de les que ells consideren amb futur. Els professors i tutors que en la seva funció orientadora volen i han d’ajudar els alumnes en el procés de presa de decisions. I no podem oblidat els companys. Aquests no pressionen de la mateixa manera que ho fan pares i professors, però sí que poden ser considerats com un factor a tenir en compte: les relacions socials entre iguals són importants en aquesta etapa evolutiva. Continuar gaudint de la companyia d’un determinat company o companya pot ser un aspecte determinant en l’elecció. L’entrada a la universitat sempre crea un cert temor; entrar-hi amb la companyia d’un igual ajuda a rebaixar aquest hipotètic temor. Així, doncs, el jove es troba enmig d’un triangle en els vèrtexs del qual s’ubiquen pares, professors i societat. Tot i això, no s’ha d’oblidar que cada un d’aquests elements –pares, professors i companys– té el seu propi discurs i un grau d’influència diferent en cada jove.
Els pares durant molt de temps han anat ideant un futur per al seu fill, basat, a vegades, en els propis desitjos no acomplerts o en valors professionals i personals diferents dels dels fills. Assegurar un futur del jove ja transformat en un adult assentat en una situació professional estable, veure’l com un triomfador, seria o és el desig de molts pares. No necessàriament tots els pares parteixen d’aquests postulats, però no és arriscat afirmar que una gran majoria respon a aquest model.
Els professors en general i els tutors en especial haurien de tenir un mínim coneixement de l’oferta educativa de les diferents universitats i de les característiques de cada una d’elles. També seria desitjable un coneixement sobre les possibles sortides professionals de les diferents carreres, tot i que aquest aspecte cada dia és més complex. En realitat, la funció tutorial hauria de ser d’acompanyament en el procés de presa de decisions. Ensenyar a prendre decisions de manera raonada i efectiva significa ensenyar a l’alumne a fixar-se objectius, determinar el tipus d’informació que necessita i com utilitzar-la, a més d’incentivar l’hàbit de reflexionar sobre si mateix.
En la societat actual, en què la incertesa és la característica més comuna, resulta arriscat prendre decisions. Les nostres limitacions i les dels joves fan que es valori el futur amb coordenades pròpies del present, ningú en aquest moment no és capaç d’imaginar i analitzar el futur, ni a llarg termini ni tan sols a un termini curt. El futur és tan incert i tan variable que només pot ser interpretat amb les seves pròpies claus. Una carrera pot donar pas en el dia d’avui a bones oportunitats laborals, però quan l’estudiant haurà acabat els estudis, aquesta situació pot ser diferent.
Hem d’abandonar la mentalitat finalista referida a les carreres: hi ha carreres sense les quals no es poden exercir unes determinades professions. S’ha de tenir la credencial de metge per a visitar malalts, diagnosticar-los i fixar-los una teràpia; s’ha de ser advocat per a defensar a algú en els tribunals; o arquitecte per a signar plànols dels edificis, per esmentar només els casos més paradigmàtics. Però una credencial no autoritza solament per a exercir un tipus d’ocupació professional. És tan sols la via d’entrada a un mercat laboral qualificat. Una carrera universitària ha de ser interpretada com un període formatiu polivalent basat en tres punts bàsics: pensament crític i actiu, tècniques de recerca i utilització de la informació, posant més èmfasi als procediments que no als continguts, i foment de la cultura de l’esforç.
La pregunta que queda per respondre és: com podem ajudar realment els fills i alumnes per a poder prendre una decisió plausible? Facilitant-los estratègies de presa de decisions, deixant un espai de llibertat a la seva elecció, acceptant la seva decisió i pensant que més important que la carrera que triï és que l’estudiï bé; o sigui, que estudiï el que vulgui, però que treballi BÉ.