Per Toni Rubio
Educador Social
Barcelona, setembre 2012
Foto: elpeladero_wordpress_com
Si preguntéssim a la gent del carrer, com creuen que ha de ser un educador social, segur que trobaríem respostes de tota mena. Però intueixo que les més coincidents serien: Un educador?, una persona oberta, simpàtica, propera, compromesa, conciliadora, mediadora, pacient, optimista, amb un punt d’ingenuïtat que li permeti tenir confiança en la gent, en el futur, en els canvis, fins i tot li permeti oferir aquell punt d’altruisme, tant econòmic com temporal a canvi de res… O de molt.
Però potser hauríem d’analitzar molt més de prop totes les variants que envolten l’educador persona, com a eix central de l’engranatge que ens mou tota la maquinària interior com a professionals i com a models socials irreprotxables.
Podríem parlar de sentiments i emocions, valors, sensacions, lligams i altres, però la solitud en la nostra professió és una companya més de feina, infatigable, una amant traïdora i fidel, un buit ple de vivències que balla sempre a deshora.
La solitud ens ve incorporada amb la responsabilitat que se’ns atorga com a professionals i que en la majoria dels casos ens costa reconèixer en la seva acció desgastadora.
La nostra tasca i les actuacions educatives que fem depenen de moltes variants; hi ha un equip, unes consignes, uns referents i un pla de treball individual que imposen les directrius que hem de seguir amb els nens i nenes. I per altra banda hi ha els nens, la relació amb ells, la seva acceptació i la resposta conjunta que variarà al llarg de tot el temps que duri el procés.
I és en aquest procés i en el seu acte educatiu que es generen moments d’una reflexió que va mes enllà i que ens mouen a lluitar a favor o en contra de les pròpies conviccions, de l’aprenentatge, de l’experiència. Moments únics que ens apropen a la realitat del nen o la nena i que ens poden fer creure que els nostres coneixements com a educador trontollen.
Però no és pas així; el moviment que ens genera cada infant amb qui treballem, ens reforça i ens fa molt més flexibles als esdeveniments nous, però, a la vegada, ens fa molt més conscients que no som la solució. Simplement hem de ser-hi per a acompanyar la inèrcia pròpia de la força dels infants i guiar els seus moviments cap a un camí possiblement millor.
I és en aquest viatge tan meravellós de ser-hi i de crear vincles, que nosaltres, com a educadors, també necessitem un reforç extern que ens ajudi i ens enforteixi en la nostra tasca.
Un espai obert i de confiança professional dins l’equip educatiu, amb el suport d’una direcció conscient d’aquestes necessitats, milloraria el nostre sentiment d’acompanyament en tot aquest procés.