Per Gemma Mana i Munsó
Col.laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Oporto, Portugal juliol 2012
Foto: Creative Commons
Fa un temps, en un cicle de xerrades vaig conéixer en Josep. Poc després, gràcies a un amic comú, hem anat coincidint en diverses ocasions. Sé poques coses d’ell, desconec la seva història, el que ha fet, com ha viscut, però en canvi sé que és una d’aquestes persones que pateixen en carn pròpia la crisi del deute. El negoci familiar que tenia no li ha anat bé i no ha pogut fer front a la hipoteca de la casa. Fa poc ens va dir que ja tenia un rètol a la porta de casa que deia que aquella propietat estava embargada.
A la Carme ja fa més temps que la conec, viu en una residència de gent gran i participa a les classes d’alfabetització. La seva capacitat d’aprenentatge és limitada, força limitada. Sé que durant força temps ha patit degut a la difícil relació que tenia amb els seus fills, fins al punt de desembocar en un allunyament gairebé total per part d’aquests. Sembla que ara la situació es va normalitzant.
En Tomàs també viu a la mateixa residència, ocupa el seu temps fent encàrrecs que li demanen o ajudant als altres usuaris. És alegre. A vegades els assistents socials em donen alguna dada que em pugui ajudar. Com amb en Josep, tampoc sé gran cosa de la seva història, ni de la Carme o dels altres alumnes.
El que tenen de comú aquestes persones és que les he anat coneixent fa relativament poc, qui fa més no passa d’alguns anys. De tots en sé poca cosa de la seva història i del que els ha portat a la situació actual.
Sense voler ser ingènua, he de dir que fins a un cert punt m’alegra haver-los conegut sense saber-ne la història. El fet de que siguin persones “noves” per a mi em permet veure-les com a tals, com a persones que estan passant per situacions complicades i difícils i que necessiten ajuda. Això m’allibera de prejudicis i judicis a vegades precipitats.
Amb el temps, confesso que he anat coneixent les seves històries i veig com han anat refent la seva vida, el que ha pogut sortir de l’alcoholisme, el que està refent situacions de desestructuració total de la família… i també n’he conegut d’altres que no ho han aconseguit.
No és fàcil trobar l’equilibri entre la ingenuïtat que és infructuosa i acaba provocant frustració, i els prejudicis que són paralitzadors. Però conèixer la persona, aprendre a valorar-la pel que és en si mateixa i descobrir-ne les seves virtuts, m’ha ajudat enormement a acceptar els errors que poden haver comès al llarg del temps i que són reals, però ja no estàn situats en un primer pla, sinó que sense desaparèixer, passen a un segon terme i sense opacar el rostre de la persona.
I després d’haver-los conegut, llavors sí que a vegades saber-ne la història pot fins i tot ajudar, però no esdevé un obstacle per poder reconèixer la dignitat que qualsevol ésser humà té, només pel simple fet d’existir.