Per Mónica Moyano i Prieto
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Xina, octubre 2012
Foto: Creative Commons
L’altre dia vaig fer un experiment. Volia fer riure a algú. Anava passejant per un parc i de gent no me’n faltava. Vaig veure venir dues nenes de front. Els vaig somriure, van riure. En una botiga, en tornar-me el canvi, vaig respondre «gràcies» amb un somriure. Em van somriure. Tant d’èxit en els meus somriures no prové de la mida de les meves dents, té un secret: sóc una estrangera a la Xina. La gent, en veure com intento intercanviar una salutació o unes senzilles paraules, em somriu amb una barreja de curiositat i benvinguda. Els resulta estrany que una estrangera desitgi comunicar-se. Per a mi aquest tipus de comunicació és molt agradable, la veritat.
Després d’aquest anar i venir de somriures em plantejava com rebem nosaltres els estrangers que estan a la nostra terra. Quantes vegades hem dit a algú dels que vénen al nostre país a treballar que parlen la nostra llengua molt bé? O quan ens han preguntat alguna cosa, els hem respost amb un somriure? No podem generalitzar, però vist des de fora sembla que, per la nostra reacció vers ells, a vegades ens molesten.
Si aquest experiment d’anar somrient per aquí se m’hagués acudit fer-lo a les nostres terres occidentals, potser les nenes m’haurien mirat estranyades i se n’haurien anat corrent a buscar la seva mare. Potser m’haurien recomanat anar a veure un especialista psiquiàtric. Qui sap. Per si de cas no ho provaré.
Avui m’agradaria poder desfer un estereotip: que els xinesos tenen una expressió seriosa i impassible. Almenys els xinesos amb els quals m’he relacionat jo han demostrat que són molt sensibles al somriure. No deu ser que els xinesos de la nostra terra detecten en nosaltres una certa reserva vers ells?
El somriure és universal, no necessita paraules per a ser ple de sentit. Somriguem! Per l’orifici de la boca es començarà a obrir una mica el nostre cor.