Per Javier Bustamante i Enriquez
Poeta.
Barcelona, abril 2013
Foto: http://rossierodriguez.blogspot.com.es
Quan sentim parlar de «benestar» generalment es fa referència a la cobertura de necessitats materials, siguin bàsiques o secundàries, fins i tot les superficials. Després de la Segona Guerra Mundial es va encunyar el terme de «Estat de benestar» per a designar una forma d’organitzar-se en societat en què l’Estat s’encarregaria de garantir als ciutadans les bases materials, com ara seguretat social, ocupació, subministrament alimentari i energètic, habitatge, etc.
L’Estat de benestar ha anat fent el seu camí fins a arribar al que és ara: un model econòmic, polític i social basat en el consumisme i la satisfacció poc responsable de les demandes materials de les societats. Però, sobretot, es planteja l’Etat com a organitzador de la vida col·lectiva dels ciutadans. Aquesta manera de resoldre l’àmbit economicosocial no és adoptada només pels països anomenats «desenvolupats», sinó que està present de diferent manera en tot el planeta.
El model de benestar social, com sabem, ha fet crisi en totes les seves facetes: les més visibles, com l’econòmica i la política, però també les més profundes i essencials, com l’espiritual i la moral, donant pas a un Estat de malestar social generalitzat.
Potser una de les causes essencials d’aquest desequilibri ha estat el fet de posar massa accent en la resolució de la vida material de la societat. S’ha deixat de banda la dimensió espiritual i intel·lectual de les persones i, amb això, la capacitat creativa per a afrontar les contradiccions que presenta la vida. Això també ha afavorit un allunyament de la realitat de la qual formem part. Vivim d’esquena als cicles naturals, no solament als que corresponen a altres éssers vius, sinó als propis de la nostra condició.
Els éssers humans som multidimensionals i la felicitat es pot desenvolupar quan hi ha consonància en tots els aspectes de la persona. No podem només alimentar l’estómac amb el que se’ns ofereixi fàcilment o viure instal·lats en les últimes tendències de la moda, la tecnologia, etc. Aquesta tendència també la traslladem a les relacions humanes quan es converteixen en objecte de consum, en mitjans per a aconseguir alguna cosa. I, sens dubte, un dels agreujants és que tot aquest benestar se’ns planteja des de fora i de forma estandarditzada, sense correspondre al que realment cada persona singular necessita per a «estar bé».
Probablement, si abans de buscar el ben-estar ens ocupéssim del ben-ser, generaríem un altre tipus de «benestar». Arribar a la consciència que sóc, que existeixo i que potser podria no haver existit, és un gran pas que modifica la nostra estada en la vida. Després d’adonar-nos d’aquest «sóc», ve conèixer què sóc, qui sóc, com sóc, quin desig tinc, la qual cosa moltes vegades ens enfronta a un món de contradiccions, ja que com a persones singulars no ens adeqüem al model social del que hauríem de ser. No obstant això, cadascú és qui és i com és. El progressiu coneixement i acceptació joiosa de la nostra realitat íntegra pot portar-nos a un «ben-ser», per a nosaltres mateixos i per a les altres persones que ens envolten.
Aquest ben-ser, tant singular com col·lectiu, pot anar assenyalant com aconseguir un ben-estar que es correspongui amb les característiques pròpies. És a dir, un ben-estar buscat i afavorit de dins cap a fora, fonamentat en necessitats materials i immaterials realistes, no imposades des de fora de manera estandarditzada i dictades per una economia de mercat.
Si busquem l’ésser que som i l’escoltem, serem capaços de generar un benestar més harmònic que redundi en bé d’altres persones.