Per Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Oporto, desembre 2013
Foto: http://cort.as/7RxY
Fa temps que col·laboro amb una entitat de lleure per a joves. Alguns d’ells ja fa anys que hi participen i amb el temps han anat desenvolupant un cert sentiment de pertinença. Se senten grup.
M’agrada veure com de mica en mica, cadascun d’ells busca el seu lloc, va desplegant la seva vocació, madura, aprèn, va assumint responsabilitats. Afronten nous reptes i intenten també entomar algun fracàs o altre. Procuren acollir els nouvinguts i, per sobre de tot, desitgen establir vincles d’amistat que trenquin l’isolament a què tantes vegades la nostra societat ens aboca.
El diàleg no sempre és fàcil; a vegades em sento existencialment lluny de les seves experiències, però al mateix temps els mateixos joves reconeixen que per a ells és important tenir un referent adult.
Aquest és potser el repte més gran que tenim: saber ser un referent per als joves. Saber en què i com! I, probablement, tan important serà saber una cosa com l’altra. No ho podem ser en tot i, per tant, ens caldrà prioritzar algunes coses.
Però…, com ser-ho? Si ja era difícil respondre en què, encara ho serà més explicar el com! Ara bé, el que sí sé, és que caldrà que hi hagi una coherència entre el que diem, com ho diem i el nostre fer concret.
No fa gaire, parlant d’una activitat que calia fer però que als joves els costava, un d’ells em va dir clarament que ho feien perquè jo (amb alguna insistència) els ho proposava! En un primer moment, i sota l’impacte de la seva franca sinceritat, només vaig aconseguir dir que agraïa el respecte que em tenien. Potser fins i tot ho fan per estima, qui sap! Sigui com sigui vaig constatar un cop més que els adults podem arribar a tenir, i de fet tenim, un cert ascendent en els joves.
Però tornant a la conversa anterior, posteriorment vaig intentar esgrimir alguns arguments per a defensar-ho i aportar criteris de fons. Semblava que ho entenien… passats uns quants dies i retornant sobre el mateix tema vaig descobrir que més que convençuts n’havien sortit vençuts per uns arguments que entenien però que no compartien. Ho passaven per la raó, i els semblava lògic, però continuava sense entusiasmar-los.
Altre cop em venia a la memòria l’ascendent que podem tenir en ells. Em plantejava què fer? Aprofitar aquest fet per a intentar inculcar-los alguns criteris malgrat veure que, ara per ara, no els compartien? Realment, els arguments que els podia aportar serien veritablement significatius per a ells? Em semblava un exercici una mica inútil, tot i que sempre ens queda l’esperança que en conservin alguna cosa. Ens sembla que d’aquí a uns anys ho entendran millor i veuran que era bo.
Però, no seria millor que puguin fer coses que entenguin ara, que sentin que els són útils i que responen a la seva realitat actual i concreta?
Aquell jove, amb la seva afirmació, em va despertar un gran interrogant: com educar la llibertat d’aquells joves? Com acompanyar-los a atrevir-se a ser lliures, a pensar per ells mateixos i a preguntar-se què volen en aquesta vida? Com proporcionar-los un entorn que els doni prou seguretat per a atrevir-se a ser creatius i a emprendre nous projectes sense que els adults siguem sobreprotectors o els infantilitzem facilitant-los-ho tot i impedint que assumeixin les seves responsabilitats.
Semblava més fàcil i segura la via de l’«ascendent», de delimitar-los clarament el camí. Fins i tot sembla que ens fa sentir més útils a nosaltres, els adults; però, en canvi, em sembla molt més profitosa la via de la llibertat. Potser és més arriscada, però probablement podran créixer més plenament com a persones. Això sí, a ells els caldrà saber que nosaltres hi som, que hi som com aquella xarxa dels equilibristes que els recull en el cas que caiguin. Potser els podem mostrar un camí o un altre, però en definitiva són ells els que han de caminar, encara que sigui per la corda fluixa.