Per Claudia Tzanis i Eissler
Periodista i directora de l’Hogar Universitario Fray Luis Orellana, per a estudiants universitaris de regions de Xile.
Santiago de Xile, octubre 2013
Foto: http://cort.as/6S2l
Confesso que he viscut en moltes cases, totes situades en llocs diferents. I encara no tinc una residència material a la terra que pugui anomenar casa meva. No solament per l’economia i les meves prioritats, sinó també per opció.
La meva primera casa me la va donar la meva mare, i ella, a la vegada, s’estrenà com a casa amb mi. I és clar, com que estava d’estrena, m’esperava amb ànsia i, segons em va explicar, jo em vaig fer pregar, que no volia néixer, que estava d’allò més bé. No tinc cap dubte que la meva mare ha estat fins avui la meva casa més segura i confortable.
En la infantesa vaig viure en sis cases, hi vaig dibuixar parets, vaig aprendre-hi a comptar, a jugar, a rebre germans, cosins, amics i a gastar-me els genolls de tant córrer i caure.
Més tard, en l’adolescència, vaig viure en quatre cases més. D’allà vam marxar tots cap a noves aventures. Durant mesos, aquestes cases ens van guardar secrets, primers amors i festes en patis grans i assolellats, tots protegits per un gran avi, una àvia musical, una besàvia i la seva màquina de teixir, la meva mare, oncles, estudiants del sud, tres gossos juganers i xafarders de visites fins a ben tard.
Avui, pensant en les moltes cases on he viscut i en aquelles on segurament viuré encara, comparteixo amb vosaltres aquest poema de Gabriela Mistral, poetessa xilena i premi Nobel. Va néixer al nord de Xile, va viatjar com a mestra rural, obrint el país fins a la Patagònia i, després, pel món. Cases i aventures que va portar als seus petits estudiants. Amb la seva destresa va fer viatjar milers de nens i nenes amb l’art de la imaginació. Tots estant-hi enfilats, com en una gran casa ambulant, viatjaven per paisatges, emocions cap a dintre seu i cap al cel.
Gabriela Mistral va ser casa per a molts i ara, sense voler-ho, ha fet que recordés les cases dels meus primers anys. Ella va viure en moltes cases repartides pel món i va escriure aquest poema, que espero que sigui una invitació a escriure cadascú sobre la seva pròpia casa.
Mi casa
Tengo mi casa y ella me tiene,
tengo un aire quieto que se toca.
Un sosiego dulce tengo
que saboreo con todo mi cuerpo.
La piña, el mango, la manzana
son menos sabor que mi casa,
De los techos me baja un éxtasis,
de los muros, grandes caricias.
Veinte años hace que ella me tiene,
que la tengo y que nos tenemos.
Ya no hay en ella piedra, adobes,
leños no tiene, no tiene losas,
carne viva se ha vuelto mi casa.
Sestea mi siesta, siente mi peso,
está surcada de todos mis pasos.
De mi carrera se alborota,
enferma en mi dolencia.
A ropas anchas se parece,
que no me oprime aunque me tenga.
Yo no tengo nada afuera
en el mundo de los otros:
un árbol, un agua, un camino.
Sólo tengo esta medida
que me contiene y de mí rebosa
y que de mí no entrega nada,
ni una brizna, ni un suspiro.
Casa empapada de mi gente,
trasminada de nosotros,
corazón lleno de venas,
árbol nuestro de savia viva,
casa ardiente y casa fresca,
eternidad pasajera.
La oigo como a criatura,
a la siesta y en la noche:
la caminan entrecruzados
nuestros pasos y nuestra suerte.
La anda el pasado y la violència
del futuro la camina.
En un rincón todavía
arden ascuas de una dicha.
Se parece al santo buey
en la alzada dura y blanca.
A la vicuña bien se asemeja
en el calor de sus costados.
La lluvia, la nieve, el viento,
se cansan sobre esta madre:
cuando se cierra parece el arca,
cuando se abre parece el cielo.
¿Cómo agradezco, cómo digo,
cómo dejo aquí contado
este amor maravilloso?
¿Cómo la miro separándola.
cómo la cuento sin que la aparte?
Una casa tuve siempre.
igual que un cuerpo y un alma.
Una casa me ha sustentado,
su forma está en mis espaldas,
y en mis oídos sus rumores.
No podemos estar de muertos
sepultados en esta casa,
pero tal vez resucitados
Dios nos dé arriba estos moldes,
nos transporte como cigüeña
en estas alas luminosas,
nos tome y nos glorifique
en esta misma copa de plata,
y nos posea sin separarnos
ni abrirnos las puertas en esta casa
Gabriela Mistral