Per Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Oporto, Portugal, setembre 2013
Foto: Creative Commons
Un dia, en acabar una reunió força tensa, una de les darreres persones a sortir va dir a l’últim que sortia: «Tanca el llum i apaga la porta!». En adonar-nos de l’absurditat d’aquella recomanació es va produir una rialla general.
Aquella equivocació, llegida amb una mica d’humor, va desfer, gairebé sense saber ni com, la tensió acumulada al llarg de diverses hores de discussions força infructuoses. D’aquesta manera el malestar generat fugia a mesura que augmentaven les riallades. El sentit de l’humor ens retornava l’alegria!
Certament hi ha moments en què una mica d’humor pot capgirar una situació, traient-ne tensió, però també hi ha situacions en què, en canvi, l’humor no és un lenitiu, sinó la nostra única possibilitat de diàleg. Diem les coses rient perquè no som capaços de dir-les de cap altra manera, o perquè som conscients de les nostres limitacions, de la nostra fragilitat, o perquè allò que tenim davant nostre ens depassa completament.
Els temps de crisi o de conflicte semblen ser font inspiradora per a molts humoristes. Mirem, fins i tot amb un cert delit, l’acudit del diari, o rebem per correu electrònic tota mena de missatges i la nostra bústia tot sovint queda inundada de queixes o de denúncies. Cal reconèixer, però, que hi ha alguns missatges expressats amb un sentit de l’humor tan fi i amb un enginy tan creatiu, que només denoten una gran saviesa d’aquell que els pensa i, tant si ho volem com si no, ens acaben dibuixant un somriure als llavis.
Si l’humor va acompanyat d’una bona rialla, a més, ens resulta força catàrtic, al mateix temps que esdevé un bon mirall on veure’ns reflectits. Un mirall que ens retorna una imatge de nosaltres mateixos o de la societat, en el qual alguns detalls es manifesten potser de manera deformada i per això ens criden, encara amb més insistència, l’atenció. En aquell tret exagerat i deformat hi conflueix el punt tràgic (i a vegades fins i tot apocalíptic) amb què sovint vivim i la comicitat o absurditat de moltes situacions. Saber reconèixer ambdues coses és molt saludable i ens pot aportar una visió, qui sap si més realista, del nostre entorn i del moment present.
Vist així, gairebé podríem dir que l’humor arriba a tenir un estatus de virtut, i, com a virtut, convé llavors cultivar-lo.
Ara bé, com totes les virtuts, el sentit de l’humor té dos extrems que es poden tornar vici: per una banda, hi hauria la frivolitat, passar de veure la realitat amb humor a no donar importància a les coses, i per l’altra, s’alçaria l’extrem de la ironia que fa mal i fereix l’altre.
L’humor és aquest vèrtex entre allò tràgic i allò còmic que té la realitat, això vol dir que pot relliscar cap a qualsevol dels dos costats: o es pot convertir en frivolitat, en una fugida alienant de la realitat, perquè precisament no ens la prenem seriosament, no ens hi volem comprometre, o, en canvi, podem relliscar cap a l’altra banda i, tot i prendre’ns la realitat seriosament, l’humor es pot convertir en ironia o fins i tot en sarcasme, que fa riure, però que al mateix temps fereix el qui s’hi sent reflectit i busca manipular o desacreditar l’altre.
A priori, sembla un difícil equilibri.
Assumir i acceptar la nostra realitat concreta sembla que pot ser l’humus necessari per a poder manifestar l’humor amb saviesa, però també demana enginy i creativitat, ens aporta distància de la realitat i per això ens ajuda a veure-la amb perspectiva. A voltes ens posa de manifest allò que tenim de «ridícul», de «còmic», de fora del comú; en definitiva, d’original.
Certament hi ha coses que, sigui per la seva magnitud, sigui per les nostres limitacions, només les podem dir amb sentit de l’humor!