Per Elisabet Juanola i Soria
Periodista
Santiago de Xile, juliol 2013
Foto: http://www.whystyle.com
Hi ha estudis sobre els índexs de felicitat dels països que, com en altres temes, assenyalen quins estan millor i quins no tant. La manera de mesurar aquests índexs és partint d’enquestes en què es pregunta a la gent si és molt, bastant, poc o gens feliç. Buthan, una nació petita de la regió del Tibet, al sud d’Àsia, té un govern que mesura la Felicitat Nacional Bruta, a través de la Comissió Nacional de Felicitat. Els factors per a fer aquesta estadística són extrets d’una enquesta feta a més de mil persones segons el seu benestar psicològic, salut, educació, bon govern, vitalitat de la comunitat i diversitat ecològica. No obstant això, si bé és cert que la felicitat és resultat de la suma de diversos elements, n’hi ha un que és intern, personal i intransferible: decidir ser-ho. Es podria dir que per a ser feliç cal molt poc, gairebé només voler-ho ser
Com es fa? Aquest és el tema. No es pot donar una recepta, amb prou feina cada persona fa esforços per aconseguir-ho i se suposa que és el que tothom desitja. Però, com en altres àmbits humans, les decisions internes necessiten una presa de consciència prèvia. Podríem anomenar: estar bé, perdonar, controlar l’humor, ser positiu, posar límits i unes quantes coses més que simplement donen qualitat a la vida de cada persona. Ser feliç no és pas poca cosa, és la clau que obre probablement totes les altres portes, l’actitud que permet afrontar la resta de qüestions. L’observació ens proporciona exemples clars de persones que són felices a la presó, amb greus malalties i evidents limitacions, aquestes persones tenen el tresor de ser feliços, simplement, i difícilment els prendran aquest do.
Contraposadament hi ha persones a qui això els costa molt més. Fins i tot és possible gaudir de la vida, tenir salut, ser alegres i donar alegria als altres i, en canvi, tenir serioses dificultats per a ser feliços, per a mantenir una certa constant de felicitat.
Una vegada, en l’entrega d’un certificat de computació en un curs municipal, un jove músic va ser contractat per a obsequiar amb unes notes un públic majoritàriament femení. Abans de començar el seu repertori s’adreçà a les assistents dient: «Les felicito per emprendre la felicitat» i ell explicava que el fet d’inscriure’s a un curs de capacitació era una manera de decidir ser feliç, però, a més a més, feia notar que la felicitat s’emprèn, que és una manera d’exercir la vida tenint la iniciativa a la mà.
Sovint transitem per la vida. «Qui dia passa any empeny», diu el refrany, volent posar en positiu que la vida és feta de petits moments, una expressió plena de saviesa, similar a la step by step tan en boga, per a recordar-nos que les coses es fan l’una darrere l’altra. Però també pot passar que deixem que passin els dies i no els visquem. Tots tenim munts d’hores i de dies no viscuts, no conscients entre pit i esquena. És allò de: «No sé pas com m’ho he fet per a arribar aquí», o sigui, entre minut i minut pot haver-hi una certa esma.
La decisió de la felicitat va fent un rosari entre tots els moments viscuts i els dóna vida plena a partir de donar un sí total i irreversible a l’existència.
Publicat a la Revista Re