Per Elisabet Juanola i Soria
Periodista
Santiago de Chile, abril 2013
Foto: http://www.ciudadredonda.org
William Shakespeare va dir fa molts anys que «la rancúnia és el verí que jo em prenc perquè es mori una altra persona», i tenia molta raó, com en altres missatges atemporals que ha deixat a la humanitat. Tanmateix, perdonar no és un acte espontani, ni tothom està disposat de la mateixa manera a fer el procés que cal. De vegades demana deixar passar temps i, sobretot, requereix la voluntat de perdonar.
La Fundació per a la Reconciliació va ser fundada fa uns vint anys a Bogotà pel doctor en sociologia Leonel Narváez, a partir de l’experiència pràctica d’acompanyament en zones que patien el conflicte armat colombià. Aquesta metodologia actualment està escampada per diverses ciutats d’Amèrica, Europa i Àfrica, i entre altres reconeixements, l’any 2006 va rebre la Menció d’Honor del Premi Unesco Educació per la Pau.
Aquesta entitat proposa una metodologia que s’anomena Escola de Perdó i Reconciliació, abreujadament ES.PE.RE., que de manera explícita separa el procés de perdó del de reconciliació, definint que el perdó és una reparació personal que no necessàriament comporta retrobar-se amb l’agressor; el fet d’entendre la diferència ja és un pas important del procés. Tanmateix, després de perdonar, la persona ha de dilucidar i decidir si vol retrobar-se o si és necessària una distància.
Les ES.PE.RE. proposen que al llarg de diverses sessions en què es fan uns exercicis pràctics, simples i obvis, la persona tingui les eines per a reparar el dolor causat per una ofensa. Això es fa a través d’uns passos que de manera esquemàtica són: Vaig de l’obscuritat a la llum; Decideixo perdonar; Miro amb ulls nous; Comprenc el meu ofensor; Trenco cadenes, i netejo el dolor. Són accions en primera persona, cada participant ha de fer el procés d’una manera sincera i intransferible.
Tot i això, la metodologia està pensada per a fer-se comunitàriament. El grup és imprescindible; cal que hi hagi companys de viatge i testimonis dels processos. Tenir les eines no significa necessàriament perdonar de seguida, però serà un primer pas i donarà llum. Moltes vegades l’Escola esdevé una espècie de «bomba de rellotgeria» que explota un temps després. Per això es recomana advertir-ho i acompanyar en el procés posterior. Les ES.PE.RE., tot i no ser una teràpia, tenen una dimensió reparadora.
S’anomenen «escoles» perquè veritablement són aprenentatges que es poden reproduir d’una manera pràctica, un cop es coneix el procés i sempre que l’animador o animadora l’hagi viscut. És a dir, no és suficient llegir-lo: cal viure’l, cal perdonar, acte que tota persona necessita practicar en alguns moments de la vida.
De vegades les persones amaguem alguns dolors i ens els neguem. Diem i pensem coses com: «jo no he de perdonar res», «no tinc cap rancúnia», i això ens impedeix netejar les humanes i més que comprensibles ferides que comporta conviure, créixer, renunciar, fracassar, acomiadar-se, el dol… De manera que exercitar el perdó i viure’l en primera persona és per a tothom.
Publicat a la Revista RE
http://www.ciudadredonda.org
/perdo-perdon-150.jpg