Per Marta Burguet i Arfelis
Doctora en pedagogia
Barcelona, setembre 2013
Foto: patatabrava.com
Sovint, en explicar a l’aula l’experiència del pedagog de Summerhill, Neill, acabo la classe amb la pregunta: «Què faries si et diguessin que avui és el darrer dia de la teva vida?». Quan plantejo aquesta pregunta, plana aquell desitjat i tan poc freqüent silenci entre els prop de setanta estudiants que volen formarse com a mestres.
En aquesta assignatura els presentem els pedagogs del darrer segle XXI, tot convidant a conèixer els estils pedagògics que van impulsar i que sovint foren innovadors en el seu context històric. Si uns prioritzen educar a través del joc, altres aposten pel desenvolupament de la creativitat infantil, i Neill fa una clara opció –prou controvertida– d’educar en la plena llibertat i l’autonomia a les paraules. Tant és així que en el seu entorn de Summerhill cap nen/a no està obligat a assistir a classe, tots ells tenen el mateix dret i deure de participar en les decisions escolars amb el pes del seu vot, idèntic al de qualsevol professor i del mateix director del centre. Neill explica que ho fa per educar persones felices, que aquest esdevé el darrer objectiu del seu projecte educatiu, convençut com està que qui és feliç aprèn allò que desitja amb entusiasme i de manera natural, sense forçar cap procés.
Aquí hi ha el motiu de la pregunta inicial en acabar de presentar el pedagog de Summerhill, pregunta que deixa els futurs mestres colpits i a vegades sacsejats. La voluntat és invitar-los a pensar què hi respondria un alumne format a Summerhill: «faria el mateix que faig cada dia».
Darrere aquesta afirmació hi ha persones reconciliades amb la seva pròpia vida, assedegades en els seus anhels i desitjos, asserenades i en pau amb el que han viscut, amb les persones amb qui han compartit, amb els ensurts que les han ferides, amb els atzucacs que han provocat i amb el pare i mare que els han engendrat.
Ben segur que poder dir: «faria el mateix que faig cada dia» en saber que s’escolen les darreres hores de la vida, podria sintonitzar perfectament amb l’expressió «M’agrada la vida que m’ha tocat», parafrasejant el títol del recent llibre de la psicòloga Carme Thió, M’agrada la família que m’ha tocat (Eumo, 2013).
Aquesta poc freqüent expressió de conformitat plausible, agradable, respecte a la pròpia existència i tot el que comporta, pot fer pensar en una conformitat de plegar les mans, en una acceptació resignada i gens engrescadora. Ben lluny d’aquesta apreciació, l’agradabilitat, la complaença respecte al propi viure no surt dels qui tenen molts motius per a estar en pau amb la vida, no surt d’una vida fàcil i alliberada d’adversitats, sinó fruit d’un treballat regateig amb la mateixa vida, regateig del qual hom pot sortir vencedor, no sense ferides, però sí viscudes aquestes més com a oportunitats per a enfortir-se, que no pas per a endurir-se. Perquè del trencadís gaudinià ningú no en nega la bellesa. Qui pot, doncs, arriscar-se a posar de manifest lletjors en una vida esquinçada?
Aquest és el treball de la reconciliació, fita darrera i clau per a tancar tot procés de conflicte i per a vivenciar processos resilients que permetin superar les ferides, comeses i rebudes, amb un alt grau de responsabilitat respecte al propi viure. Aquest és el testimoni de Tim Guénard, exemple resilient com tants d’altres. De ben menut lligat a un arbre, abandonat pels pares, maltractat, violat, prostituït… delinqüent i delinquit. Els seus tres grans somnis a la vida foren: aconseguir ser expulsat dels correccionals on va viure, convertir-se en cap d’una banda i matar el seu pare. Els dos primers els va aconseguir. A ell mateix li agrada explicar que va arribar a estimar el seu pare. Un treballat procés de reconciliació amb la vida, la seva, amb les ferides –rebudes i comeses–, i amb la família que li havia tocat. Explica que un dia va comprendre que la seva pitjor presó era el seu odi i la seva pròpia vida. «Perdonar és donar-se el dret a existir» –explica Tim. Com aquest, tants testimonis de persones reconciliades –no per haver tingut una vida fàcil– sinó per haver tastat amb humilitat els propis greuges, a banda dels rebuts, i haver considerat que el major bé de tot procés de reconciliació és per a un mateix.
Ressentiments, remordiments, indignacions, reconciliacions…, sentiments morals que Strawson estudia, i dels quals tants altres copsen la vivència i fan emergir l’alliberament que comporta. Nelson Mandela, anant més lluny; testimonis de reconciliació en el procés d’ETA, mirant més a prop; i tants processos molt més personals i més silents, amarats sempre de mirades amables d’aquells que ens fan de mirall i ens permeten viure el complex entrellat de la pròpia vida, per a adonar-nos que perdó i reconciliació són processos necessaris en tota vida humana, perquè ningú no s’escapa dels greuges comesos i rebuts, dels ressentiments i remordiments.
Posar ordre a tots aquests sentiments morals requereix un temps, una mirada amable envers un mateix. No en va estem tots implicats en aquesta necessitat de reconciliació per a poder arribar a dir que ens agrada la vida que ens ha tocat i que, davant una mort imminent, faríem el mateix que fem cada dia.
Ningú no se n’escapa, perquè en tots hi ha bocins de vida que hem viscut a desgrat i amb els quals hem de treballar la reconciliació.