Per Gemma Manau i Munsó
Col·laboradora de l’Àmbit Maria Corral
Porto, Portugal, març 2013
Foto: Creative Commons
Si més no a Portugal, van proliferant cada cop més les anomenades smart shops, locals on es venen herbes, llavors, cactus, bolets o pastilles al·lucinògenes legals. Es tracta de substàncies psicoactives –al·lucinògenes, vaja– que, a més, poden provocar addicció i de fet la provoquen.
Tot i que els menors d’edat no poden adquirir aquest tipus de productes, la veritat és que cada cert temps les notícies denuncien casos de joves adolescents que han hagut de ser hospitalitzats com a conseqüència de consumir aquestes substàncies.
La recurrència d’aquesta mena de notícies no em deixa indiferent i em fa pensar. En un primer moment em genera un seguit de preguntes:
Què empeny aquests joves a vegades encara adolescents, per a qui el món hauria de tenir una gran capacitat de sorpresa, amb un enorme ventall de possibilitats de realització i on hi ha tantes realitats per descobrir, a optar en el seu temps de lleure i de festa a consumir aquestes substàncies, potencialment tan perilloses per a la seva salut?
¿Els mou tan sols la curiositat de provar, d’experimentar sensacions fortes i al·lucinants? De conèixer, com dèiem abans, totes les possibilitats que la nostra societat els ofereix? ¿O potser busquen abstreure’s de la realitat quotidiana que no els és plaent ni joiosa, buscant viatges al·lucinants per fugir-ne durant un instant, per oblidar-la, encara que sigui per uns breus moments?
Quin buit existencial tenen aquests joves que per a sentir-se vius necessiten aquest tipus d’emocions extremes, sigui a través de compostos psicoactius o a través d’activitats radicals
He de dir que, superada la primera sorpresa, com si es tractés d’un bumerang, aquestes preguntes em retornen.
Em pregunto si són els joves els que busquen aquest tipus d’emocions o, millor dit, sensacions fortes, o és el que els oferim els adults.
N’he intentat parlar amb alguns joves, i no es mostren tan preocupats com jo. M’adono que he intentat raonar amb ells, però potser el que cal és viure i conviure amb ells, emocionar-nos conjuntament amb la bellesa d’una posta de sol al mar, espectacle únic i irrepetible cada dia, commoure’ns amb el gest de solidaritat d’aquell que de forma altruista ajuda els altres, o fruir senzillament d’un temps de festa amb tot el dinamisme que la festa comporta. Això sí, sense tornar-nos nosaltres uns altres adolescents.
Segurament hem de passar temps amb ells, fer festa amb ells perquè descobreixin que la vida és prou fascinant i entusiasmadora per a no haver de recórrer a estimulants per a fruir-ne.
Temps per a descobrir que les emocions fortes ens generen adrenalina i ens donen un moment efímer de benestar i d’eufòria, mentre ens adonem que viure des d’aquesta radicalitat no dóna necessàriament sentit a la vida.
Temps per a descobrir com n’és de fascinant viure estimant i deixant-se estimar. Potser no és al·lucinant, però sí que, malgrat totes les dificultats que qualsevol relació comporta, és fascinant i entusiasmador i dóna plenament sentit a la nostra vida.