Per Margarita Soberón Mainero
Psicoterapeuta corporal
Mèxic, abril 2013
Foto: http://blogs.20minutos.es
Durant els darrers anys, la cultura occidental –i en parlo perquè és la que en realitat conec– ha tingut una relació summament ambigua respecte al cos físic.
Per un costat hi ha una sobrevaloració de l’aspecte físic, de la imatge externa i, específicament, d’una aparença de joventut esvelta i longilínia. Aquesta sobrevaloració es tradueix en el fet que moltes persones s’obsessionen per adquirir un físic que correspongui a aquest estereotip, encara que estigui absolutament allunyat del que són realment. Les revistes de moda, la televisió i el cine ens presenten un criteri de bellesa reduït, relacionat amb una moda (la moda tipus Barbie), molt allunyada de la realitat física de la immensa majoria de les persones.
Com a conseqüència d’aquesta imposició d’un model estètic aliè, s’estan donant casos cada vegada més freqüents d’addicció a les cirurgies estètiques, anorèxia, vigorèxia i altres patologies relacionades amb conservar o fins i tot adquirir una aparença física que correspongui a aquest estereotip.
D’altra banda, junt amb aquesta quasiobsessió pel cos físic i la seva aparença, les persones estan sent cada vegada més alienes a la seva veritable realitat física personal i, dolorosament, aquest estar desconnectades del seu cos implica un estar desconnectades de si mateixes. Des de la meva perspectiva, una de les maneres més directes de relacionar-me amb mi mateixa és a través del meu propi cos, perquè el cos és la manifestació física del que jo sóc.
Dit d’una altra manera, en aquest pla de realitat (la realitat física) jo no existeixo més que en el meu cos, sense ell sóc una entelèquia i, per tant, un primer pas en el procés d’entrar en contacte amb qui sóc és percebre’m amb aquest cos físic concret.
La meva realitat personal única no està feta només del que penso (la meva realitat mental), del que sento (realitat emocional) i del que són les meves circumstàncies irrepetibles i personalíssimes (context històric i familiar); la meva realitat personal també està conformada pel meu cos tal com és, amb la manifestació dels meus gens com a generadors del meu cos i de la meva persona com a tal.
És per això que en la meva experiència com a terapeuta corporal, abans de començar realment a treballar perquè els nostres pacients recuperin la salut, tant física com emocional, cal ajudar-los a escoltar-se a si mateixos, reconeixent i escoltant la seva pròpia realitat corporal.
És important donar-los suport en aquest procés; no sols que deixin de jutjar-la negativament perquè no s’adequa als estereotips de la moda, sinó que aprenguin a reconèixer i escoltar el que els diu el seu cos.
En aquest procés de recuperar el contacte amb mi mateixa i amb el meu cos, es fa necessària una reeducació de l’atenció: la immensa majoria de nosaltres creixem sense aprendre a posar atenció al que ens fa bé o ens fa mal físicament; si preguntem a una persona què és el que li fa bé en termes d’alimentació, quin tipus d’exercici o d’activitat física, quins horaris de treball, etc., no sap ben bé què respondre. Simplement no estem acostumats a escoltar de debò el nostre cos físic i els molts senyals mínims que el cos va enviant contínuament ens passen desapercebuts.
Ensenyar a les persones a escoltar el seu cos passa perquè percebin coses que els passen sistemàticament però de les quals no tenen consciència, com que en acabar de menjar senten somnolència, o se’ls inflama el ventre, o tenen un lleuger mal de cap; és molt freqüent que no sols no relacionin aquests malestars amb el que han menjat, sinó que fins i tot no percebin el malestar mateix. Lamentablement, també són inconscients dels efectes benèfics que els produeixen certs aliments.
Tant per al que els fa bé com a per al que els fa mal, són sordes a les seves manifestacions corporals. I aquest estar allunyats del cos en termes dels aliments es repeteix en pràcticament totes les àrees de la vida: hi ha moltíssims esportistes que practiquen un esport que els danya el cos, per la manera de practicar-lo o per l’esport mateix; hi ha una infinitat de persones que realitzen activitats de manera que es perjudiquen –caminen camatorts, sostenen el telèfon entre el cap i el coll creant torticoli, llegeixen en mala postura fent-se malbé la vista i la columna vertebral, etc.–, però no són conscients d’aquests danys.
Davant d’aquesta realitat «d’absència de nosaltres mateixos» cal fer una invitació a aprendre a relacionar-nos amb el nostre cos, o més aviat amb nosaltres mateixos, d’una manera més conscient.
Aprendre a escoltar-me a mi mateixa, aleshores, inclou també posar atenció a tots aquests altres signes del meu benestar o malestar, a quan i amb qui estic relaxada, amb les espatlles relaxades…, i a quines circumstàncies em fan posar tensa, em fan estrènyer les dents, tirar-me enrere, arronsar les espatlles, etc. Això m’anirà donant indicis de quan i amb qui estic bé –em fa bé– i on o amb quines persones tot el meu cos manifesta de manera subtil però inconfusible que no està bé. Els diferents graus de «disgust» em poden informar llavors sobre quines situacions, companyies o activitats realment em fan mal, o com a mínim creen en mi un estat d’alarma i incomoditat física.
Fins i tot en les nostres relacions interpersonals, escoltar està relacionat no sols amb sentir les paraules, el contingut explícit del que ens diuen, sinó també amb estar atent als tons, les actituds, els gestos de la persona que parla. La comunicació està integrada per tots els elements del missatge, no sols pel «text» i aprendre a escoltar d’una manera més plena i integral també ens permet tenir una comunicació més profunda amb els que ens rodegen.
Quantes vegades ens diem: «em va fer la sensació que tal persona no estava de gust a la reunió» o tenim una vaga sensació d’incomoditat o de dubte respecte al compromís d’algú per a realitzar una tasca. D’una manera no conscient estem escoltant globalment el missatge no verbal, percebent reticències, tensions, mirades poc franques, etc. Tot això forma part de la comunicació.
Si des de petits estimulem els infants a posar atenció a aquests senyals mínims, a escoltar-se a si mateixos, a identificar les seves sensacions corporals i més tard a escoltar els altres d’una manera més integral, la seva relació amb ells mateixos i després amb les altres persones serà molt més plena.
Publicat a la Revista RE