Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, abril 2013
Foto: http://mejorlodigo.blogspot.com.es
Amb una veu primer un xic tímida i guanyant determinació i contundència a mesura que augmentava l’abast de les afirmacions, em vaig trobar rebatent que la política fos demagògia per acabar defensant que, de fet, constituïa una mala praxi que es donava en la política –i en altres àmbits–, però que no mereixia ser considerada sota el paraigua de dignitat que la política hauria de comportar.
Em reforçava en aquesta actitud de fermesa una cosa que havia llegit atribuïda a Martin Luther King Jr., i que em va semblar plena de veritat: «La nostra vida comença a acabar-se el dia que guardem silenci sobre les coses que realment importen». I aquest silenci considero que inclou la vaguetat sobre certs assumptes, com si fos indiferent considerar-los d’una manera o d’una altra, quan, en realitat, no dotar les coses de la importància que tenen –sense sobrevalorar-les ni menystenir-les- és fer que perdin significació.
Passar a considerar la demagògia com la forma habitual de la política, en lloc de considerar-la com allò que el diccionari recull, una «degeneració de la democràcia», forma part del procés de descrèdit que la política pateix respecte al ciutadà, amb tots els riscos que això comporta. D’aquí que una de les formes d’actuació com a resposta al desengrescador quadre que les nostres democràcies presenten, passa per saber dir què és cada cosa i per gosar negar el que la pràctica habitual sembla apuntar. I això, a risc de ser considerada una ingènua o, pitjor encara, una il·lusa.
Algunes declaracions i comportaments de persones vinculades al món de la política són percebudes per la ciutadania mitjana –i amb tota la raó- com una veritable indecència. La temptació és llavors qualificar la política de manera congruent, i la injustícia, ficar tots els polítics al mateix sac, tot i saber que tota generalització fa pagar justos per pecadors. Però amb això estem esquinçant alguna cosa fonamental per a l’estabilitat de les nostres societats: el mínim de confiança imprescindible perquè l’engranatge de la vida compartida rodi amb una fluïdesa acceptable. La mentida, l’afalac interessat i la manipulació són atemptats contra la veritat que fonamenta la confiança.
No es pot conviure –ni a la casa privada ni a la pública- si no és sobre aquest fonament de la confiança, sabent que el seny i el realisme reconeixen la necessitat de vigilar els qui puguin fer-ne un mal ús o fins un abús. Faríem bé d’implementar auditories no solament en l’aspecte econòmic –sense oblidar-les-, sinó també en l’ètic i programàtic de la política, fet que comportaria aplicar una «tolerància zero» amb certs comportaments. És clar que perquè sigui efectiu, hauria de comptar amb el consens de tots els implicats, perquè no quedi interferida per clientelismes de cap mena. I el qui no vulgui acceptar aquestes regles del joc hauria de ser penalitzat, per la justícia, si escau, i a més per la ciutadania a través del mitjans al seu abast.
És difícil que això arribi a ser, sens dubte, si la nostra ciutadania i la societat que junts conformem no desenvolupen la civilitat necessària per a això. La civilitat implica el reconeixement d’aquells amb qui interrelacionem socialment: un reconeixement en termes de valor –apunta R. Dahrendorf- i d’aptitud per a allò polític, per a la participació activa en l’espai públic –hi afegeix F. Múgica. Allò públic és l’arena per als ciutadans, no tan sols per als polítics professionals. Per això hi ha una societat civil de fort component polític, en el més primigeni sentit de la paraula, que eludeix la identificació amb el partidisme i treballa en l’àmbit de la convivència social i la gestió del que és comú.
Ser ciutadà –com ser pare- no és una cosa que només es produeix amb espontaneïtat: requereix educació. Per a detectar els silencis que comencen a matar la nostra vida democràtica cal una ciutadania educada.
Exigir de la política allò que ha de ser i denunciar i repudiar quan deriva en una altra cosa, és tasca de polítics professionals i de ciutadans coresponsables. Si callem sobre això, alguna cosa de la nostra vida es comença a acabar.