Per Natàlia Plá i Vidal
Doctora en filosofia
Salamanca, maig 2013
Foto: http://cort.as/7REp
La força d’atracció de la negativitat és molt gran. Com l’ull d’un huracà que ens estira, ens fa entrar en una espiral cada dop més ràpida, que ens absorbeix i se’ns apropia: ja no podem guiar les nostres passes perquè és la tempesta qui ens porta.
Conscients d’estar dins un moment altament complex i de gran patiment per a moltes persones, resulta molt difícil elucidar com parlar —amb l’encert i delicadesa requerits—, de com posicionar-se, com encarar la situació, com intentar donar-hi resposta.
La introducció al text de Tony Judt, Algo va mal, duu el suggerent títol «Guía para perplejos». En l’anàlisi que l’historiador fa com a marc del perquè del llibre, estableix una certa relació entre el que els joves d’avui expressen i el que van expressar en el seu moment els protagonistes de la dècada dels anys vint; segons ell, no hi ha hagut res de semblant entremig.
Judt adverteix que els joves d’avui expressen una sorprenent llista d’ansietats, una fonda preocupació pel món que heretaran i, acompanyant aquests temors, una sensació general de frustració provinent del fet de saber que alguna cosa està malament, que hi ha moltes coses que no els agraden, però sense saber ni en què poden creure ni què han de fer. Aquests joves troben a faltar l’ímpetu gairebé arrogant, capaç de projectar i d’arrencar iniciatives. Troben a faltar el llenguatge i l’enfocament que la reflexió de Judt aporta, atrevint-se a qüestionar línies de fons que mal sostenen aquesta societat que fa aigües per tantes bandes.
Per això, gosem plantejar el fet de somiar com una activitat crucial en temps de crisi. Somiar, això sí, amb lucidesa, perquè tot allò relacionat amb l’esperança —amb la seva generació, animació o desenvolupament—, té relació amb ser tractat escrupolosament. I és que sobre aquest eix pivota una part fonamental de la vitalitat de l’ésser humà, perquè quan se’ns trenquen les esperances, costa molt generar-ne de noves. Si, a més, això succeeix repetidament, la dificultat de generació augmenta progressivament. Les esperances han de tenir fonament, de la mateixa manera que els somnis han de ser lúcids. És l’harmonia entre la intuïció i la raó, és la llibertat responsable i fins coresponsable.
Perquè la crida a somiar junts pot sonar naïf, però en realitat és un exercici de responsabilitat conforme a la dignitat de l’ésser humà. Quan la realitat es presenta tan crua, resulta imprescindible transcendir molts aspectes d’aquesta aparença quotidiana, no pas amb afany d’ignorar-los, sinó per no perdre de vista que són només alguns dels possibles i que faríem bé d’aixecar la mirada per detectar-ne d’altres que siguin millors.
El somni lúcid és una de les opcions més bones contra la desídia i fins un acte de justícia respecte a l’ésser humà, ja que allò que estem aconseguint articular com a societat, es queda molt curt respecte al que hauria de ser des d’un profund respecte a l’ésser humà com a tal.
Hauríem de ser capaços d’aturar-nos i mirar el present amb tota la projecció que s’intueix en les seves entranyes, per a veure clar on volem anar, a més d’advertir on acabarem si seguim per on anem.
Somiar amb lucidesa té relació amb mirar, llegir i interpretar la realitat amb llibertat i creativitat. Veure el que és i el que pot ser, despullats de prejudicis, alliberats —encara que sigui per un moment— de determinismes i tendències condemnatòries; considerant el millor del que és possible, de manera que es faci pràcticament evident el que és millor, més convenient, més d’acord amb la dignitat de l’ésser humà. Somiar és un exercici de llibertat ple de saviesa.
Les posicions que advoquen per una desil·lusió realista tenen alguna cosa de mesquinesa: escatimen l’esforç i la noblesa d’esperit que el repte de construir i articular la vida humana