Per Anna-Bel Carbonell i Rios
Educadora
Barcelona, febrer 2014
Foto: Creative Commons
Comprendre d’on venim, què hi ha hagut darrere nostre, són les preguntes essencials de sempre. No són fàcils ni tothom en veu la importància, i menys infants i joves, en moments en què la seva situació familiar és cada cop més complicada. Però s’han de formular en veu alta, interioritzar-les, tot i que facin mal, i respondre-les –no pot ser d’altra manera– en la intimitat de cada cor per a acceptar qui ets i viure en pau el passat, en plenitud el present i amb esperança el futur. És el primer pas per a anar endavant…, i tot això s’ha d’educar a casa, i també a l’escoles.
Molts dels joves i infants actuals, tot i el revés que els suposa la crisi, sobretot pel que fa a cobrir les necessitats bàsiques i a les oportunitats, etc., viuen en una societat que els envolta de cotó fluix, una mica com fa el protagonista d’aquella entranyable pel·lícula La vida és bella amb el seu fill. Gresca, festa, compromisos a mínims o inexistents, psicosis emocionals, sobretot perquè moltes famílies han llençat la tovallola, d’altres perquè no tenen temps i llavors els compensen erròniament cedint a tota mena de capricis, d’altres, per desgràcia, perquè ja tenen prou problemes per a sobreviure…, tot plegat porta a una indefinició de valors que dificulta fer camí cap a l’elaboració del propi projecte de vida, quan difícilment s’ofereixen pautes bàsiques per a prendre decisions.
Hem de treballar la presa de consciència de la interioritat. Una interioritat que constitueix la capacitat espiritual de la persona i que se’ns presenta com a proposició a entrar, a assumir el risc de descobrir coses nostres que no ens agraden o no sabíem, a llançar-nos a l’aventura de fer silenci, al misteri. L’espiritualitat com a capacitat de viure el més profund de nosaltres mateixos i les motivacions últimes, les passions que ens animen, els ideals que ens porten a viure plenament.
Mirar i atrevir-se a entrar dins d’un mateix per a poder brollar després amb molta més força. Connectar amb el propi jo i prendre’n consciència. Obrir els ulls, observar, contemplar…, escolta activa, solitud, silenci, descoberta de l’altre…, mirar-se –que no vol dir mirar-se el melic– per descobrir qui són, en contrast amb el que ells mateixos i els altres es pensaven que eren, i alhora ser conscients que més enllà de ser fills de… són persones individuals, amb una existència única i irrepetible que han de comandar ells mateixos per a poder ser veritablement lliures i feliços.
Dintre la persona no sols hi ha òrgans, artèries, ossos, músculs, vísceres…, sinó també sentiments, pensaments, emocions…, que cal aprendre a gestionar. La tasca de construir la pròpia interioritat és bàsica i s’ha de fer en sintonia amb les referències socials que a cada infant i jove li ha tocat viure. Ha de triar, escollir, donar sentit…, i per a fer-ho s’ha de dotar d’un conjunt de valors, d’un projecte de vida que serveixi d’orientació a les seves accions. Dotar-se interiorment perquè hi ressonin les promeses –no sempre certes– que vénen de l’exterior, on es mostraran tal com són, amb les seves capacitats, límits i potencialitats…
Educar també és ensenyar als infants i joves a estar sols amb ells mateixos. A desvetllar la seva pròpia força vital interior, que els porti a l’autoconeixement i a la recerca del sentit de la vida.
En un moment en què tot corre més que el nostre sentir, que no hi ha temps de pair ni que som vius i que només som plenament si som en comunitat…, hem d’acompanyar més que mai els nostres infants i joves a la descoberta de qui són, a l’acceptació i a l’enfortiment de les debilitats que tots tenim. Només si es coneixen, s’alegren de ser qui són i busquen camins de superació, els farem forts i resilients davant dels possibles revessos de la vida.