Per Esther Borrego
Coordinadora d’Itaca
(Fundació Acollida i Esperança)
Barcelona, març 2014
Foto: http://cort.as/86eF
En Yassine era un d’aquests casos diferents, especials, entranyables…, i molt difícil. Una persona amb dificultats d’adaptació i d’aprenentatge, molt desconfiada. Havia vingut amb tretze anys des del seu país, i després va arribar a Barcelona, després de conèixer diferents centres residencials de menors de l’Estat.
Ara viu a Itaca, a on viuen un grup de persones que per diferents situacions s’han trobat al carrer i passen un temps amb nosaltres. Tots faran una estada per treballar alguns objectius que els permetin una major autonomia, però de vegades hi ha persones en situacions més que especials, com era el cas que us explico.
Al matí quan vaig cap al pis, sempre que el temps m’ho permet, passejo tot canviant el recorregut, pels carrers de Ciutat Vella, contemplant els seus edificis: la plaça del rei, la Catedral, l’antiga muralla, i així trobo l’edifici de Correus, una meravella de l’època, just al davant del pis.
Fa un any, fent el camí cap a Itaca i mirant als balcons en arribar de bon mati, vaig presenciar una imatge que encara avui em commou. En Yassine estava mirant enlaire, la seva mirada a l’horitzó feia pensar que estava davant del paisatge més meravellós que mai hagués vist, tenia un ampli somriure d’orella a orella i la seva cara transmetia serenor, tranquil·litat, confiança, felicitat…
Quina sort! Sentir aquestes sensacions estant a casa, un dia normal, laborable… a més, vivint una situació que no és desitjada per ningú. Poder obrir els ulls i rebre el que tenim al davant com el millor que existeix, el que més possibilitats té i com el millor regal que hàgim rebut mai.
I no és exactament això el que tenim al davant cada dia? Llevar-nos, veure el sol, saber-nos vius, poder respirar… tenir algú per a qui som importants, algú que ens espera… estimar algú, poder abraçar els amics…
En viure aquest episodi vaig tenir clara una idea que feia molt temps que em voltava pel cap: «La vida és una meravella, però cal saber-se meravellar».
Perquè, sabeu què veia en Yassine des del seu balcó? L’edifici de Correus de la Via Laietana no era el millor paisatge per a ningú més que per a ell en aquell moment i no precisament des d’un punt de vista arquitectònic.