Per Leticia Soberón i Mainero
Cofundadora de dontknow.net
Barcelona, març 2014
Foto: Creative Commons
El sistema públic de salut espanyol –i el de la meitat d’Europa– està en crisi. Més ben dit: ha fet fallida. Quan va néixer va ser dissenyat per a una població majoritàriament jove i amb feina que tenia un consum molt reduït de fàrmacs i que gaudia d’unes tècniques mèdiques senzilles i econòmiques. En altres paraules: el sistema era sostenible.
Què ha canviat? Tot. La investigació mèdica avança vertiginosament, amb noves i costoses tècniques de diagnòstic i curació. La població ha envellit, viu molts anys i cada vegada hi ha menys nens i joves. La producció i el consum farmacèutic han augmentat potencialment. A més a més, hi ha una taxa de desocupació molt alta i que no sembla pas que hagi de minvar a curt termini. O sigui que creixen les despeses i disminueixen els ingressos. En certa manera no importa tant si la gestió segueix en mans públiques o passa a les privades: totes dues afrontaran la mateixa problemàtica.
Aquesta tendència ja es veia venir des de fa un parell de dècades, però cap dels partits al govern no va voler assumir el cost polític de reduir les despeses i redissenyar el sistema, ja que això els hauria allunyat de la benevolència dels votants. Aquests solien pensar que el pagament dels impostos els garantia tot el dret als serveis il·limitats de la sanitat pública.
Sembla tan estrany, doncs, que el sistema d’avui s’hagi de repensar completament? No. Són les retallades l’única manera de fer-lo sostenible? Tampoc. Cal un ampli debat social per a cercar -hi sortides intel·ligents.
Vegem què fa el mot «Smartphone» en el títol d’aquest article.
Un –només un– dels factors més importants en tot aquest complicat problema és la manera com tu i jo gestionem la nostra salut. La pregunta seria: ¿sóc jo el responsable de la meva salut o ho és l’Estat? Qui se’n fa càrrec si jo em poso malalt?
La relació entre metge i pacient no és la d’un adult amb un menor sense responsabilitat. És la d’un servidor públic amb un ciutadà o ciutadana, responsable del seu propi cos i de com gestiona la seva vida.
Els pacients arriben cada vegada més informats sobre la seva situació quan van al metge. El que va començar sent una pedra a la sabata de l’especialista, avui pot ser una via de sortida cap al futur. Pacients informats i coresponsables replantegen d’una manera més conscient la seva relació amb els professionals de la salut i això mou una part important del sistema sanitari.
L’anomenada e-salut està formada per milers de webs d’especialitats mèdiques i d’associacions de malalts, blogs de personal clínic i farmacèutic, i aplicacions per a mòbil. Tot això, lluny de ser una amenaça, és un sector emergent que pot reconfigurar en part la sanitat pública. Si comptem amb ajut per a discernir amb encert els llocs que són fiables dels que només són «venedors de fum», que estiguem més ben informats ens facilitarà ser lliures per a viure com ens vingui de gust, però assumint també la responsabilitat sobre els efectes d’aquest estil de vida en el nostre cos.
Tot això no vol pas dir que el Smartphone i les apps substitueixin la trobada amb el metge de capçalera, que serà cada vegada més important. Però sí que pot obrir un camí de més coresponsabilitat que fins ara ha estat adormit.